Urbanisme i disseny participatiu
Per aquest motiu caldrà que aquests projectes s’articulin en el context d’una forma adaptativa i orgànica, transformant-se en un procés col·laboratiu, creatiu i obert que retorni la capacitat de decisió als agents i experts locals.
El tipus de planejament guiat pel creixement il·limitat i l’obtenció de beneficis econòmics que ha servit a les polítiques de transformació urbana de moltes ciutats globalitzades és encara avui un model dominant. Davant aquestes formes habituals, l’urbanisme com a pràctica creativa i productora de socialització és, malauradament, una eina infrautilitzada. Per evitar la repetició de models basats en les formes de poder és indispensable repensar la pràctica de l’urbanisme en clau sostenible: ambiental i socialment en equilibri.
Analitzar un context atenent al seu estat d’equilibri o ecosistema social implica posar atenció a l’especificitat d’agents que defineixen l’espai en qüestió. Per aquest motiu el projecte urbà precisa de mètodes que s’adaptin a realitats diverses i, en aquest punt, el disseny participatiu esdevé una eina clau per ser sistèmica, no excloent i integradora. No es tracta tant de parlar d’un urbanisme participatiu sinó cocreatiu o col·laboratiu, negociat entre totes les parts implicades.
El disseny urbà participatiu és una metodologia de treball equivalent a la utilitzada en una pràctica artística comunitària. Per aquest motiu, un urbanisme col·laboratiu seria aquell que s’aventura a tornar-se orgànic, adaptatiu i trobar el seu lloc dins del sistema de relacions espacials que transforma. La col·laboració i participació esdevenen vies essencials per a les pràctiques creatives que, com l’urbanisme humanista, cercaran l’apoderament de l’individu i la seva capacitat de definició i de relació amb l’entorn. L’augment de la capacitat relacional del context, així com la socialització que cada vegada més tendim a perdre, seran de nou efectes recuperats pels processos participats, informals, basats en el diàleg.
La història de l’urbanisme ofereix diverses experiències que passen per variacions de l’urbanisme participat com ara l’autogestió i l’anomenat urbanisme progressiu (John Turner, 1955-1965, a Llatinoamèrica), o la reflexió teoritzada de Giancarlo de Carlo, arquitecte integrant del TeamX, que va conduir i mediar projectes participats per comunitat de veïns i futurs usuaris.
Actualment, existeixen múltiples iniciatives ciutadanes que s’autodefineixen com a urbanisme tàctic o estratègic, formes col·lectives i autogestionades procedents d’iniciatives ciutadanes que busquen respostes i solucions a necessitats locals desateses o amb dificultats de representació. Per tant, la capacitat de l’urbanisme per convertir-se en una pràctica col·laborativa o cocreativa no és nova, sinó que arrenca d’experiències que farceixen la història invisibilitzada de moltes ciutats.
La metodologia de treball utilitzada en la Investigació-Acció Participativa (IAP) oferirà vies útils per treballar a favor de la responsabilitat i la justícia social també des de l’espaialitat creativa i l’urbanisme. El disseny participatiu constituirà una alternativa per a d’altres formes de projectació que articulin correspondències i sinergies entre territori, aprenentatge i percepció. De nou provem de repensar i transformar l’urbanisme per recuperar la seva capacitat d’expressió i d’aproximació social.
/ CITA:
CARLO, Giancarlo de. 1980. “An architecture of participation”. Perspecta, vol. 17, pp. 74-79.
Giancarlo de Carlo destaca la necessitat de prendre part de forma equitativa en la gestió de la presa de decisions, és a dir, construir una pràctica inclusiva. Així ho resumeix en la següent cita l’any 1977 en Una arquitectura de la participació:
“We have participation, in fact, only when everyone takes part equally in the management of the power structure, of when the power structure no longer exists because everyone is directly and equally involved in the process of decision-making”. (Carlo 1980, 77)
/ CITA:
Leeson, Loraine. 2010. “La creativitat com un flux doble”. A: ACVIC (eds.). Accions reversibles: art, educació i territori. Vic: Centre d’arts contemporànies, pp. 76-85.
La següent cita pot resultar útil per identificar equivalències metodològiques entre el camp artístic i l’urbanístic. S’anima al lector a recontextualitzar, desplaçar i llegir la cita en clau arquitectònica amb l’objectiu de reconèixer i visualitzar una pràctica urbanística participada basada en la col·laboració tal i com es fa en l’art de la mediació:
“Per experiència, el ‘disseny’ d’un projecte artístic [urbanístic] amb valor educatiu i social necessita prou flexibilitat per permetre la seva expansió orgànica en les relacions comunitàries i per desvetllar la necessitat. Si el projecte pot aprofitar energies que ja flueixen, és més probable que generi resultats en el desenvolupament i a llarg termini. Tanmateix, això contradiu moltes iniciatives ben intencionades de l’àmbit artístic [creatiu] que sorgeixen d’un desig curatorial [arquitectònic] per crear alguna cosa ‘nova’.” (Leeson 2010, 82)
/ ALTRES FONTS DOCUMENTALS:
BIBLIOGRAFIA:
Turner, J.F. C. 1977. Vivienda, todo el poder para los usuarios. Madrid: Hermann Blume Ediciones.
Web del col·lectiu Vivero de Iniciativas Ciudadanas (Madrid). El portal presenta (accedint pel tag ‘participació’) exemples de diversos projectes d’urbanisme auto-gestionat basat en la col·laboració, esquemes metodològics d’organització i negociació urbana, i entrades de textos a títol de reflexió.
viveroiniciativasciudadanas.net
El bloc La Ciudad Viva inclou múltiples entrades sobre iniciatives actuals de disseny participatiu. Vesteix un panorama de relació força acurat entorn la condició urbana, les formes de fer ciutat, la sostenibilitat i la participació.
