Polièdrica

Si les institucions volen ser més poroses dissenyant espais de connexió amb el teixit associatiu, professional i, en general, amb la ciutadania, el primer que ens hem de preguntar és a quin problema volen respondre aquestes mesures. Com a dificultat a superar, una possible candidata és la notable erosió de la legitimitat de la política representativa, que pot mesurar-se observant el descens en la participació electoral en períodes llargs. Una segona possibilitat és que sigui una demanda liderada per sectors de la ciutadania organitzada per codissenyar polítiques públiques, oferint la seva capacitat per diagnosticar problemes i transferir coneixements pràctics. Una tercera candidatura gens menyspreable podria ser la manca de competències municipals, sumada a la reducció de la capacitat d’acció pública a causa dels sostres de dèficit, portant a les institucions a buscar recursos i suport en la ciutadania. I, per últim, també podria ser una pulsió innovadora liderada per perfils tècnics i polítics que volen renovar les formes de relació amb la ciutadania, superant el marc proveïdor-consumidor de serveis que ha anat sedimentant-se en les darreres dècades.

Les trajectòries de cada territori ens ensenyen errors o límits que cal no oblidar a l’hora de dissenyar noves formes de connexió entre institucions i ciutadania

Enfront d’aquesta diversitat de fenòmens que poden explicar la voluntat de promoure la corresponsabilitat, una resposta molt probable és que, amb major o menor intensitat depenent del territori, tots tenen rellevància. Tanmateix, l’aposta per la corresponsabilitat no apareix en tots els municipis que pateixen aquests problemes. La relació entre causa i conseqüència no sempre és tan lineal. En aquest sentit, importa més del que pensem la trajectòria de cada territori, és a dir, el llegat institucional de lluites anteriors, les coalicions polítiques que han perseverat en el temps, així com l’acció i els imaginaris acumulats del teixit associatiu. A territoris que compten amb aquestes trajectòries, especialment als de l’antic “cinturó vermell” de Barcelona, els reglaments de participació van proliferar des dels primers governs democràtics de finals de 1970. Tot pas endavant en aquesta mateixa línia s’ha d’entendre vinculat a aquest llegat històric, i no com una mera novetat que s’apunta a la moda del moment. Aquestes trajectòries no només ens ensenyen coses positives, sinó també errors o límits que cal no oblidar a l’hora de dissenyar noves formes de connexió entre institucions i ciutadania.

La governança participativa

Als manuals de ciència política la governança sovint es presenta com un punt d’inflexió clau en les formes de govern contemporànies. A diferència dels models jeràrquics, burocràtics i paternalistes, segons els manuals la governança és un sistema en xarxa on la definició dels problemes, la presa de decisions i la implementació de solucions recau en un conjunt divers d’entitats públiques, privades i socials. On hi havia un departament d’educació tancat en ell mateix es dissenya una taula per a «nous reptes de futur» amb les AMPES. Allà on un regidor feia servir la cultura per avivar la gentrificació i el turisme, es disposen programes participatius per aprendre de «bones pràctiques» al costat del teixit cultural i comercial. En els pols logístics on hi havia projectes de ciutat emmarcats en polítiques de l’Estat, resulten «més emprenedors, eficients i eficaços» els consorcis o els partenariats. Governança, en síntesi, expressa no només una manera d’organitzar les institucions diversificada i descentralitzada, sinó una superació dels límits i misèries de l’Estat modern. Tot això ho diuen les definicions canòniques, però la realitat empírica és ben diferent.

Durant les darreres dècades, les ciutats no han estat construïdes sobre una xarxa equitativa i cooperativa entre diferents actors. En general, la governança ha privilegiat els interessos dels actors privats respecte dels socials-comunitaris. En efecte, s’han construït estructures paral·leles que no es toquen entre elles i que gestionen parts del poder urbà de manera molt desigual. D’una banda, les col·laboracions público-privades, on diversos oligopolis privats gestionen àrees molt importants per a l’economia i la vida a les ciutats. De l’altra, les polítiques de participació, que normalment tenen poca capacitat per marcar l’agenda i les polítiques públiques. Més que coincidir amb l’ideal d’un sistema plural en xarxa, en la pràctica, la governança ha funcionat com un govern sota una jerarquia a l’ombra. La part «social» i «participativa» de la governança ha anat avançant en aquesta foscor, però amb un paper menys destacat del gaudit pels grans actors del poder privat i amb diverses limitacions quan ha estat implementada.

La governança ha privilegiat els interessos dels actors privats respecte dels socials-comunitaris

Problemes i límits de la participació

Estar a favor de la coproducció de polítiques públiques, la corresponsabilitat i la participació ciutadana no significa negar els seus límits ni els seus reptes pendents. És just al contrari, en tant que aprendre dels punts crítics és la única manera de millorar les relacions entre institucions i ciutadania. Una de les limitacions més recurrents és que els mecanismes participatius sovint funcionen com espais per rebre informació, però són inútils per incidir en la presa de decisions o per executar i avaluar polítiques. També s’ha assenyalat la seva tendència a l’excés de burocràcia, fent que siguin espais lents i molt limitats per tractar el que més preocupa als qui hi acudeixen. Se sumen altres anomalies com el desgast que suposa per a les organitzacions socials de base o l’exclusió de veus crítiques i de grups socials sense recursos per participar en espais formals. Una de les crítiques que més costa assumir és que algunes polítiques participatives, lluny de generar espais més horitzontals, han acabat reproduint o incrementant les asimetries de poder existents. Els actors amb més recursos (diners, sabers tècnics, capital organitzatiu, temps disponible…) són els qui millor s’adapten als requeriments de la participació i, de fet, també als de les concessions i als indicadors de les avaluacions. De fet, si analitzem qui participa, fàcilment veurem que qui més necessitats té és precisament qui menys temps i recursos pot dedicar a connectar-se amb les institucions.

Sense mecanismes redistributius previs, la participació no garanteix la igualtat

Una primera lliçó que podem extreure és que la participació pot ser més democràtica en el sentit de més plural, però això no vol dir que sigui més igualitària ni més justa. No es pot sostenir l’argument que existeixen desigualtats socials cada vegada més grans, però que de sobte desapareixen en els projectes o polítiques que posem en marxa. Sense mecanismes redistributius previs, la participació no garanteix la igualtat.

A països com Brasil van haver-hi processos de corresponsabilitat que continuen sent referència a l’hora de gestionar recursos de forma col·lectiva. Els pressupostos participatius de Porto Alegre es consideren un instrument privilegiat per mobilitzar als més desfavorits i invertir les prioritats de despesa a favor de col·lectius discriminats per la seva posició de classe, la seva condició de gènere o pel seu origen ètnic. En una dimensió diferent i més pròxima, una altra experiència interessant la trobem a Can Batlló, al barri de La Bordeta de Barcelona. Val la pena destacar alguns aspectes d’aquest segon exemple per extreure’n algunes conclusions.

Can Batlló, una experiència de corresponsabilitat radical

Poden les institucions socials i les públiques codissenyar normes i mètriques pel bé comú? Un intent de resposta el trobem al Programa Patrimoni Ciutadà d’ús i gestió comunitària de l’Ajuntament de Barcelona. L’objectiu principal d’aquest programa és el desenvolupament d’institucions público-comunitàries a través de la cessió de patrimoni municipal a comunitats locals i de la gestió comunitària de serveis públics. L’Administració i les comunitats locals han codissenyat els criteris que defineixen l’accés i la cessió de recursos, així com els mecanismes d’autoavaluació per fer el seguiment i mesurar la tasca comunitària dels projectes.

El teixit social de Can Batlló ha endegat una pràctica d’autogestió urbana que connecta amb tradicions mutualistes històriques

El cas paradigmàtic de Patrimoni Ciutadà és la concessió de sòl de domini públic a favor de l’Espai comunitari i veïnal autogestionat de Can Batlló, en concret, un recinte industrial de més de 13.000 m² per un període de 30 anys, extensible a dues pròrrogues de 10 anys cada una. Can Batlló és fruit d’una reivindicació veïnal que es remunta als anys 1970 i que planteja una transformació urbanística d’aquest antic recinte fabril per desenvolupar-hi espais verds, i equipaments veïnals i comunitaris. El teixit social de Can Batlló ha posat en marxa horts urbans, espais públics, projectes d’economia comunitària, infraestructures culturals i equipaments de barri, experimentant una pràctica d’autogestió urbana que connecta amb tradicions mutualistes històriques. El conveni actual de Can Batlló estipula que l’Ajuntament es fa càrrec de les despeses de subministraments, la seguretat de l’espai públic i de les gran obres de rehabilitació encara no executades en les noves naus cedides. Per la seva banda, Can Batlló es responsabilitza de contractar les assegurances de responsabilitat civil, del manteniment ordinari i del desenvolupament de les activitats del projecte.

El conveni contempla una comissió de seguiment paritària entre Administració i representants de Can Batlló, encarregada d’acordar les futures obres de les naus pendents de rehabilitació, d’establir els topalls màxims de consum de subministraments i d’abordar altres qüestions que puguin sorgir. També preveu que, en cas de desacord, es constitueixi una comissió externa que deliberi sobre les qüestions que generen disens.

Tres han estat els ingredients imprescindibles per a l’aprovació d’aquest conveni. Primer, la legitimitat política i social de Can Batlló, que ha permès aconseguir el suport del consistori per a la seva aprovació. En segon lloc, la innovació jurídica de l’anomenat Càlcul del retorn social aportada en l’expedient administratiu, que ha garantit la validació tècnica de la cessió. Es tracta d’un càlcul que fa observables les hores de treball destinades per les persones activistes en el desenvolupament de les activitats i la construcció de les infraestructures. Segons aquest càlcul, Can Batlló ha generat 82.185 hores de treball voluntari que, en termes monetaris, implicaria una despesa de 1.512.285€ anuals en salaris. La conclusió és que per cada euro que aporta l’Ajuntament, el teixit de Can Batlló n’aporta gairebé tres. El tercer ingredient ha estat l’elaboració del Balanç comunitari, un instrument d’autoavaluació que analitza paràmetres no mercantilitzats l’objectiu del qual és disposar d’indicadors capaços de mesurar els valors que es pretenen impulsar des de la gestió comunitària. Es mesura amb indicadors d’arrelament territorial, impacte i retorn social, governança democràtica i cura de les persones, els processos i l’entorn. Més enllà de Can Batlló i del programa Patrimoni Ciutadà, el Balanç Comunitari pot ser un laboratori per generar o millorar models que permetin compartir responsabilitats i compromisos, posant a l’abast mecanismes de seguiment, balanç i control de la gestió.

Compartir poder

L’experiència de Patrimoni Ciutadà mostra algunes reflexions pràctiques rellevants. D’una banda, es tracta de compartir responsabilitats i capacitats o, dit més planer, de compartir poder. L’objectiu és fer servir la legitimitat i capacitat de produir accés de l’acció pública i, alhora, sumar-hi la capacitat d’experimentació i d’acció basada en la proximitat de les pràctiques comunitàries. D’altra banda i en conseqüència, la corresponsabilitat ha d’estar conduïda per normes i formes de regulació codissenyades, on el seguiment i l’avaluació siguin una responsabilitat, efectivament, compartida.

La corresponsabilitat ha d’estar conduïda per normes i formes de regulació codissenyades

No sempre ens trobarem amb un teixit que integri un capital social, organitzatiu i cultural com el de Can Batlló, ni amb una trajectòria participativa municipal que ajudi a superar alguns dels límits ja esmentats. En qualsevol cas, sigui quin sigui el territori, sembla que un primer repte important és dissenyar mesures que facin visibles recursos que poden romandre ocults per als indicadors i requeriments convencionals. Un segon repte és compartir responsabilitats, però sempre després de que totes les parts reconeguin i entenguin les capacitats dels agents involucrats. Un tercer i últim repte és generar eines de seguiment i millora, però també posar en crisi que els processos per co-dissenyar polítiques estiguin altament fiscalitzats quan es tracta d’actors socials i comunitaris i, en canvi, siguin totalment opacs quan es tracta de grans actors del sector privat.

Potser experiències com els pressupostos participatius de Porto Alegre o el conveni de Can Batlló són processos que estan lluny del que esperem d’una mesura de corresponsabilitat més humil, més controlada públicament o que respon a altres objectius. Però, aleshores, la pregunta ens torna com un boomerang: Si la corresponsabilitat és la solució, quin és el problema?

* No et perdis res del que anem publicant! Subscriu-te gratuïtament aquí *