Performance
A partir dels anys 1970, la performance ha anat molt lligada a les lluites polítiques identitàries i la reivindicació pels drets civils, els moviments anti-racistes, les lluites feministes o de gays i lesbianes. Aquest caràcter no només artístic, sinó també polític, ha situat aquesta pràctica en un espai intermedi entre art i vida, política i ficció, entre acte únic i caràcter repetitiu.
La traducció del terme performance és complexa: representació, acció, rendiment, funcionament, resultat, prestació, execució, desenvolupament d’una tasca, funció, eficàcia, optimització, etc. A més, és una pràctica coneguda per diferents noms com Body Art, Live Art o Art d’Acció. Per altra banda, entre els seus antecedents més recents cal incloure altres denominacions, com ara els happenings o fluxus, però també es podrien considerar precussors de la performance experiments d’avantguardes com els Dadaístes, Futuristes, Surrealistes o la Bauhaus.
Totes aquestes accepcions ens donen pistes de la complexitat de la performance i del seu estudi, iniciat des dels Estudis de Performance, per anar més enllà de les arts visuals i ampliar el camp d’interès fins a les societats contemporànies, el sistema econòmic postfordista, etc. (McKenzie). Aquesta mateixa complexitat, però, és allò que l’ha posat en valor no només entre les arts visuals, sinó també en altres camps de coneixement desenvolupats als anys 1980, com els mateixos Estudis de Performance (Taylor, Vidiella) o l’Antropologia, interessats per analitzar els actes vitals i les pràctiques socials i culturals, enteses com a performances socials. És així com les performances han acabat considerant-se, també, com actes vitals de transferència i transmissió de sabers socials, de memòria cultural i sentit de la identitat, repetits quotidianament en una sèrie de gestos socials a través d’allò que s’han anomenat pràctiques-performances (des de la manera de vestir fins a ritus socials com el matrimoni).
No és estrany, doncs, que sigui a través de la performance com molts col·lectius oprimits han acabat donant veu a les seves experiències, visibilitzant els mecanismes normatius de constitució de la subjectivitat en relació al gènere, la sexualitat, la raça, la classe social, la religió, l’edat, la corporalitat, el trauma, les cultures de la malaltia i la discapacitat (Butler).
/ PREGUNTA:
De quina manera creus que podria ser útil el concepte de performance per estudiar pràctiques quotidianes i ritus socials com ara anar a la inauguració d’una exposició, assistir a una boda, veure un partit de fútbol, etc?
/ PREGUNTA:
De quina manera les performances artístiques i teatrals poden ser eines crítiques que ens permeten, des de la ficció, adoptar cert distanciament crític en la nostra mirada sobre com actuem a la vida diària? Podries buscar exemples?
/ CITA:
Richard Schechner (2000). Performance: teoría y prácticas interculturales. Buenos Aires: Libros del Rojas, Universidad de Buenos Aires, pàgs. 13-14.
“Algo ‘es una performance’ cuando en una cultura particular, la convención, la costumbre y la tradición dicen que lo es. En la cultura occidental, desde los antiguos griegos en adelante, la convención, el hábito y la tradición concuerdan en que la representación de un texto dramático es una performance. Desde el Renacimiento, la tradición occidental subrayó lo que los chinos llamaban ‘drama hablado’. A lo largo del siglo pasado, la idea de lo que ‘es’ performance se ha extendido y expandido cada vez más. La expansión fue impulsada por una fuerte tradición de vanguardia: desde el simbolismo, futurismo, surrealismo y dadaísmo a los happenings, el teatro ambientalista, los medios múltiples y la realidad virtual. Los experimentos de performance han acercado y borrado las fronteras entre las artes performáticas y entre el arte y la vida. Acompañando, explicando y hasta cierto punto guiando a los artistas, han aparecido estudiosos y teóricos de la performance.
Las performances marcan identidades, tuercen y rehacen el tiempo, adornan y remodelan el cuerpo, cuentan historias, permiten que la gente juegue con conductas repetidas, que se entrene y ensaye, presente y re-presente esas conductas. Debo añadir que todo género de performance y toda instancia particular de un género es concreta, específica y diferente de todas las demás. Es paradoja fundamental de la performance que cada instancia sea diferente de las otras, mientras que teóricamente la idea misma de performance se basa en la repetición y la restauración. Pero ninguna repetición es exactamente lo que copia; los sistemas están en flujo constante.
[…] Pero sin atender a qué ‘es’ una performance, todo y cualquier cosa puede ser estudiado ‘como’ performance”.
/ VÍDEOS:
Títol: El orador o La mano. Autor: Juan Gómez de la Serna. Any: 1928. Durada: 4,11min. Resum: en aquesta vídeo-performance l’escriptor Juan Gómez de la Serna realitza una paròdia de l’orador (que tant podria ser un acadèmic com un professor o un polític) i de les seves formes d’utilitzar les paraules i la mà per convèncer i manipular als seguidors. Operador de càmera: Feliciano Vítores. Idioma: castellà
/ PDF:
Escenarios y Acciones para una teoría de la performance (Vidiella, 2003) és una introducció sobre l’emergència del camp dels Estudis de Performance, i alguns dels debats i elements d’estudi que aborda, publicat a la revista Zehar d’Arteleku.
/ ALTRES FONTS DOCUMENTALS:
Taylor Diana; Fuentes, Marcela (Ed.) (2011) Estudios avanzados de performance. México: Fondo de Cultura Económica. L’han compilat membres del Instituto Hemisférico de Performance (HEMI) i conté els textos introductoris canònics més importants del camp dels Estudis de Performance.
investigacionteatral.uv.mx/article/view/1075
Pàgina web del Instituto Hemisférico de Performance (HEMI), una organització especialitzada en l’estudi de les performances polítiques.
