Lo comunitario y sus saltos creativos
Per una banda, s'exposen i descriuen diversos corrents teoricopràctics que poden ser útils als professionals que desitgin treballar des de la participació i, per altra banda, es desglossa a través de quadres esquemàtics el procés comunitari, posant l'accent en les característiques de cada fase, així com en aspectes a treballar amb els diferents agents i possibles exercicis i recursos a utilitzar.
Aquesta recerca pot ser útil per a tots aquells professionals que, dins de l'àmbit dels estudis urbans, vulguin posar a la pràctica el treball comunitari i formes participatives de planejament.
/ AUTOR@(S): Tomás R. Villasante
/ REVISTA: Cuadernos de trabajo social
/ ANY: 2006
/ NÚMERO: 19
/ PÀGINA INICIAL: 225
La recerca exposada pel grup d’investigació de T. R. Villasante pot ser útil per repensar la funció de l’arquitecte dins un procés de planejament comunitari. A més, presenta eines i exemples metodològics per treballar des de diversos corrents tradicionalment ja explorats des del camp dels estudis socials.
Villasante situa els inicis de la pràctica comunitària en les aportacions metodològiques de les “pedagogies populars” de Paulo Freire i les experiències de treball en comunitats proletàries d’Amèrica Llatina. A l’article s’hi descriuen les pràctiques més utilitzades pel treball comunitari, com ara la investigació-acció participativa (IAP) que sorgeix als anys 1960 en un context de reorientació de les ciències socials i és teoritzada per Fals Borda (1979). La IAP ofereix tècniques d’observació per part de l’investigador des del punt de vista de ser, alhora, participant i experimentador i, per tant, implicar-se, intervenir i esdevenir un agent més dins del sistema que estudia. La coinvestigació activista és una de les altres metodologies aplicades en el treball creatiu comunitari i té com a finalitat transformar un context a partir de superposar diferents veus, creant un espai per a formular nous coneixements des de la simultaneïtat d’experiències compartides. Villasante també explora la planificació estratègica situacional (PES) o les diagnosis rurals participatives (DRP).
Per altra banda, el text presenta sis vies o estils de treball que poden ser prestades als arquitectes de cara a dissenyar un projecte col·lectiu i participat. Es tracta de les transduccions, els conjunts d’acció, la tetrapraxi, els emergents de valor, l’(eco)organització i les reversions, totes elles estratègies que traspassen l’estructura habitual d’un projecte arquitectònic analític i jeràrquic. Per adquirir exemples concrets, organitza en forma d’esquema la relació entre les fases (o temps) que haurà de contemplar el projecte comunitari i els sabers (o coneixements) amb els quals haurà d’enfocar-se. Per això, descriu com a fases la predisposició i experiències prèvies, la construcció d’un pla de treball, el treball de camp i la anàlisi oberta, les devolucions creatives i la priorització, les propostes integrals, el procés de realització i seguiment. Com a sabers o coneixements inclou identificar el context de partida (amb qui treballem), els coneixements a adquirir (per a què), les metodologies (per què), les eines (el com) i, finalment, el resultat (el què).
Totes aquestes metodologies tenen com a denominador comú que són pràctica i teoria a la vegada. Són una eina, una acció concreta de transformació que, llegida en clau de projecte arquitectònic, convida a fer de la pràctica urbanística un procés obert i compartit, donant claus i referències per a un disseny participat.
/ PREGUNTA:
Quins exercicis o instruments metodològics plantejaries per a dissenyar un projecte arquitectònic comunitari?
/ PREGUNTA:
En quin estil de treball proposat per Villasante identifiques la teva pràctica arquitectònica?
/ CITA:
Villasante, R. T., 2006. Lo comunitario y sus saltos creativos. Cuadernos de trabajo social, vol. 19, pp. 243.
“Siempre se parte de algún esquema mental previo, más o menos explícito, pero eso no quiere decir que haya que quedarse en él, sobre todo cuando son muchas las aportaciones nuevas de otras personas y grupos, y las vivencias propias de estos procesos, etc. Revertir tales esquemas es aprender de los estímulos ‘generadores’ que la vida nos va poniendo delante, y que construimos colectivamente. En este sentido la auto-formación de las personas y los grupos es una retroalimentación constante desde las propias prácticas vividas.”
/ CITA:
Villasante, R. T., 2006. Lo comunitario y sus saltos creativos. Cuadernos de trabajo social, vol. 19, pp. 233.
“Pasar de la energía calorífica a la electricidad, de una acción hormonal a una enzimática en las proteínas o de una vivencia psíquica a una psicosomática. Son transformaciones que ocurren contínuamente en nuestras vidas y entorno, aunque no seamos muy conscientes de ello. Nos pueden aportar en lo comunitario y lo social una auto-reflexión o auto-crítica sobre la importancia de las formas y procedimientos para la construcción de los procesos. […] Descubrir que las formas no son una mera cuestión formal, sino elementos muy importantes para la ética de las relaciones.”
