Polièdrica

Pròleg

Aquest article no és una crònica, ni tampoc una crítica. És un exercici de collita arran de la XII edició de les Jornadas sobre Inclusión Social y Educación en las Artes Escénicas de l’INAEM. 

Sóc dels que, en unes jornades com aquestes, els agrada escoltar amb paper i bolígraf a la mà. No escric gaires paraules, però em trobareu la llibreta plena de fletxes i requadres, interrogants encerclats i asteriscs amb tot allò què hauré de consultar més tard.

Unes jornades es proposen, no només com a expositores de coneixement acumulat en una rica diversitat d’experiències, sinó com a generadores de coneixement en elles mateixes. S’estableix un diàleg entre les idees presentades, tant entre les que comparteixen sessió com entre les exposades a totes les jornades. 

Aquest ha estat sempre el plantejament d’aquestes Jornades, però en una edició tan atípica, obligadament virtual a causa de la pandèmia, el repte esdevé encara més gran. Però també és cert que, d’alguna manera, les jornades com a tals no existeixen en els qui hi parlen, sinó en els que les escolten. Els primers ho fan en tal o qual sessió, a vegades sense participar en la resta de les jornades i sense tenir-ne la visió global, encara més quan la participació en aquestes ponències i converses es feia des de punts geogràfics separats.

En canvi, els qui hi assisteixen i escolten construeixen, cada un d’ells, una versió pròpia de les jornades senceres. Amb una fletxa que travessa pàgines i uneix idees en una llibreta, el bolígraf d’un oient es pot atrevir a ignorar la divisió amb què el programa separa les sessions. Em proposo això. Rescatar d’entre les meves notes aquells elements que relliguen aquestes Jornades, que reapareixen explícita o tàcitament en cada una de les ponències, que es reelaboren i reneixen en la veu de cada ponent.

I: De drets i de desigualtats

No en va, la primera ponència de les Jornades portava per títol l’enunciat de la Declaració Universal dels Drets Humans pel que fa a la cultura: el dret a participar a la vida cultural de la comunitat.

Em sembla oportú destacar dos elements sobre aquest enunciat que no són gratuïts: és un dret alhora actiu (“participar en…”) i col·lectiu (“…la vida cultural de la comunitat”). No es parla del “dret a la cultura” en general, sinó de la participació activa en un fet comunitari.

Si organitzem unes Jornades d’inclusió social, si parlem de la inclusió social mateixa, és perquè existeixen l’exclusió i els exclosos. Sabem que no totes les persones ni tots els sectors socials participen en un mateix grau en la vida cultural de la seva comunitat. En la seva ponència inicial, el Nicolás Barbieri ens presentava les dades de l’Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona (ICUB, febrer 2020). S’hi constaten desigualtats en l’accés i en la participació cultural activa que poden ser previsibles, vinculades al nivell de renda, les pràctiques de l’entorn familiar, el nivell d’estudis i l’origen migratori. En el dret a participar en la vida cultural de la ciutat, el codi postal importa.

En la mateixa enquesta, però, es dibuixa també una conclusió menys habitual: el valor que les persones atorguen a la cultura és transversal. Les desigualtats que es presenten en la participació no es reprodueixen a l’hora de valorar la importància de les activitats culturals de tot tipus.

Per això, la missió redistributiva que atribuïm als poders públics té una traducció també en l’àmbit de la cultura, un objectiu d’equitat en la garantia de drets. I és pertinent advertir: l’equitat no és ni homogeneïtzació, ni tampoc segregació.

La transversalitat del valor que les persones donem a les pràctiques culturals obre la porta a una oportunitat cabdal: la cultura pot esdevenir un lloc de trobada, un espai d’interacció entre diferents i entre desiguals, entre aquelles persones que altrament no es trobarien enlloc més. L’objectiu d’equitat no pot ser altre que aquest.

La missió redistributiva dels poders públics en l’àmbit de la cultura es tradueix en un objectiu d’equitat en la garantia dels drets 

Aquesta idea va tenir ressò en les ponències i converses posteriors. A la següent sessió, les cinc ponents del conversatori sobre esdeveniments relacionats amb les arts escèniques compartien aquesta mateixa visió. S’hi van exposar experiències de processos creatius que actuaven com a punt de trobada i d’inclusió, amb persones amb i sense discapacitat treballant juntes. La trobada entre diferents és, en ella mateixa, generadora i regeneradora de cultura.

Però l’emergència de festivals o iniciatives que treballen la creació i l’exhibició artístiques amb un focus especial en la discapacitat s’explica, precisament, perquè encara és molt difícil programar aquests espectacles en circuits no especialitzats. Cal que aquestes creacions s’exhibeixin en les programacions habituals, davant un públic que no busqui necessàriament un contingut dedicat a la discapacitat: vèncer la barrera de la segregació també en l’exhibició i l’audiència. Justament en aquest sentit, la Inés Enciso exposava el cas del festival Una mirada diferente, que ha esdevingut un grup de treball per integrar-se transversalment en tota l’activitat del Centro Dramático Nacional.

El resultat de la veritable inclusió, de la veritable cohesió social, és que l’espai de la cultura esdevingui, com deia el Fernando García parlant de mARTadero (Cochabamba, Bolivia), “un pedacito fractal de la Sociedad”.

Una altra conclusió rellevant que es desprèn de l’enquesta esmentada és que les desigualtats es produeixen de forma paral·lela en l’accés i en la pràctica. Són dues cares de la mateixa moneda, els mateixos factors d’exclusió travessen els diversos llenguatges artístics en l’accés com a espectador i en la pràctica com a participant. Sovint, però, les estadístiques d’hàbits culturals s’han centrat més en la primera d’aquestes realitats que no pas en la segona.

D’aquesta conclusió se’n desprèn de nou una responsabilitat política que el Sergio Ramos, al conversatori sobre drets culturals, també explicava. Ja no és l’hora de donar accés, de proveir de productes, sinó de desenvolupar capacitats i potenciar pràctiques. Aquest canvi de concepció del rol dels poders públics en la cultura ja hauria d’estar superat, però segueix sent necessari insistir-hi.

L’equitat no és, tampoc, cultura a la carta, insistia el Nicolás Barbieri. Entendre-ho així seria claudicar de la responsabilitat d’ampliar horitzons, de provocar noves connexions, de fer possibles noves trobades. Per bé que el valor atorgat a la cultura sigui transversal, les necessitats i els interessos s’expliquen també per factors de desigualtat. La decisió no és lliure ni informada si no es coneixen les oportunitats de participació cultural i gaudi de les arts que tenim a l’abast, si no es tenen les capacitats per aprofitar-les.

En definitiva, citant de nou el Sergio Ramos, l’activitat cultural revela la qualitat democràtica, el compliment o no de la promesa d’aquell estat social i democràtic de dret. Calia començar així les jornades i volia començar així aquest article. Sovint fem més èmfasi del què caldria en els beneficis de les arts i les pràctiques culturals en la salut, en l’educació, en l’economia o en el desenvolupament personal. Són externalitats, positives, que no ens han de fer perdre el focus del centre de la qüestió: la participació cultural és, principalment, una qüestió de drets.

II: D’aliances i unions

El lema de les Jornades d’enguany ha estat: la fuerza de las alianzas. Si un altre element, a més dels drets i desigualtats, relliga i ens ajuda a identificar algunes de les aportacions més valuoses d’aquestes Jornades és justament aquest.

Si partim d’un context de desigualtats i diferències, i si assumim també un objectiu d’inclusió, caldran intervencions específiques per respondre a les diverses necessitats, per arribar a algun lloc comú des d’allò que és diferent. Diversos ponents van destacar com de necessàries són les aliances entre les institucions culturals “clàssiques” i tots els altres tipus d’equipaments i serveis.

El Sergio Ramos ens recordava que els espais culturals de proximitat ja van aparèixer en el seu moment com a espais on veure i on fer, amb una visió de l’activitat cultural autogeneradora de personalitat i de millora per a la comunitat. El Fernando García proposava, en la mateixa conversa, anar fins hi tot més enllà i resignificar els centres culturals amb una nova concepció on entra en joc la intel·ligència col·lectiva i el treball col·laboratiu.

La Cristina Alonso compartia la seva experiència innovadora al Prat de Llobregat, amb una gestió de les arts en viu que articula els programes, serveis i equipaments implicats amb una lògica de sistema, donant resposta a tots els elements de la cadena de valor. Aquesta nova proposta implica un repte organitzacional important, exigeix flexibilitat i mal·leabilitat. Els equipaments, diversos en els formats i en els llenguatges, representen múltiples portes i camins d’accés a les pràctiques culturals. Entendre’ls com un sistema en xarxa suposa, fins i tot, anar més enllà del concepte d’aliança.

L’experiència del Prat és un pas atrevit cap a un repte encara molt més gran. S’hauria de poder traslladar aquesta lògica de sistema entre equipaments i serveis culturals fins i tot més enllà. Per una banda, articulant diverses escales de l’administració, coresponsabilitzant-les en l’eficiència i la proximitat. Per una altra banda, assumint que l’ecosistema de la cultura en el món local integra un espectre d’iniciatives públiques, ciutadanes i privades. I també, finalment, desbordant l’àmbit mateix de la cultura i la parcel·lació habitual de les polítiques públiques.

A les Jornades també es proposaven les aliances com a remei contra la precarietat. Novament, podem entendre la precarietat de manera integral. Prekariart, grup de recerca de la UPV/EHU, assenyalava que la precarietat, com a mancança, és una pauta hegemònica i transversal. I s’expressa en la cultura tant a través de l’exclusió social de determinades pràctiques com a través de la situació de les persones que treballen en el sector.

La manca de legislació adequada situa el treball vinculat a les arts en un entorn d’autoexplotació. La pandèmia i l’aturada de l’activitat no han fet sinó portar al límit i estripar les costures d’una situació que ja era precària de base. La cultura és treball i, encara que rarament es reconegui, no només es treballa mentre dura l’actuació. Es treballa també quan es crea, quan s’assaja, quan es produeix, quan es prepara… La intermitència és en menor o major mesura intrínseca al treball artístic, però la precarietat no té per què anar-hi lligada.

De la mateixa manera, un treball d’inclusió social en les arts basat sempre en els projectes de curta durada, en les iniciatives puntuals amb finançament inestable o en les experiències pilot és també una font de precarietat. I és una font de precarietat en doble sentit. Per una banda, precarietat per a les persones que hi treballen. Per altra banda, precarietat en les eines mateixes i en la possibilitat d’assolir objectius a llarg termini.

Un treball d’inclusió social en les arts basat en projectes pilot, de curta durada, puntuals o amb finançament inestable és font de precarietat

L’aliança, la unió, apareix altra vegada com a element necessari per a la garantia de drets, en el treball i en la cultura. L’aliança és el pas necessari per fer, de les experiències i els projectes, estratègia i política. L’aliança crea sistema contra l’atomització.

III: De comunitats i paradoxes

Si parlem d’aliança, de treballar en xarxa i de codirigir no podem oblidar-nos de la principal relació que qualsevol institució que treballi en cultura ha de cuidar: la relació amb la pròpia comunitat.

Més que d’una aliança, aquí podem parlar d’un principi d’interdependència en el funcionament d’aquestes institucions. Al conversatori sobre drets culturals, el Diego Garula ens recordava que la participació en la gestió d’allò cultural és part també dels drets culturals de les persones i, com a tal, no s’ha de poder delegar ni renunciar-hi. El dret a la participació cultural i el dret a la participació política es troben, en aquest punt, íntimament units.

Però no es tracta només d’una concessió que les institucions han de fer a la societat. Una gestió pública de la cultura compartida amb la comunitat és, per definició, més eficaç i eficient. És així perquè només d’aquesta manera es pot fer realitat la missió mateixa de garantir la participació de totes les persones en la vida cultural.

La Natacha Melo, en el conversatori sobre la creació d’aliances com a remei enfront de la precarietat abans esmentat, també defensava aquesta gestió compartida basant-se en diversos arguments. D’entrada, perquè aporta una major sostenibilitat contra la precarietat habitual. A més, perquè permet una visió molt més sistèmica i globalitzada tant del sector en qüestió com del context més proper. I, en darrer lloc, perquè s’estableix una corresponsabilitat d’anada i tornada que no es pot aconseguir de cap altra manera.

No obstant això, que una institució cultural legitimada proposi un espai de gestió compartida no està exempt de contradiccions. En la mateixa sessió, la Leire San Martín parlava directament d’una paradoxa. El museu (o la gran institució cultural) és per definició espai de norma i, com a tal, de poder. La norma defineix què està inclòs i què queda fora, implica exclusió i alteritat. Ens permet, aquesta condició, teixir una aliança amb la població? Cal preguntar-se el tipus de realitat que es representa i es genera amb la pròpia activitat i discurs.

De fet, potser fins i tot la idea de pensar-ho com una aliança suposa ja la construcció d’una alteritat. El Christian Fernández Mirón, del CAC Condeduque de Madrid, proposava superar aquesta distinció dins-fora. La institució hauria de pensar menys en “la comunitat que l’envolta” i més en “la comunitat de la què forma part”.

El museu com espai de norma i, com a tal, de poder, defineix que està inclòs i què no, implica exclusió i alteritat. Ens permet, aquesta condició, teixir una aliança amb la població?

Epíleg

Les Jornades també van incloure, com sempre, la seva part creativa i d’exhibició artística. A més de les presentacions d’arts escèniques, el procés mateix de la creació es va tractar en la darrera sessió de les jornades, centrada en les persones joves. Diversos artistes que acompanyen processos creatius fets amb joves explicaven com aquesta presència “intrusa” descol·loca i deconstrueix el procés habitual de creació escènica. Crec que aquesta idea ofereix una bona metàfora sobre moltes de les idees que hem tractat. No és descol·locar i remoure allò que perseguim quan parlem d’una gestió compartida de les institucions culturals?

Bona part dels projectes que es van exposar en aquesta sessió funcionaven, també, com a espai de trobada per a joves d’entorns diversos que no interactuen en cap altre context. En aquest espai, no només coincideixen, sinó que s’expressen a través de llenguatges artístics, creen plegats i exposen una realitat originalment compartida. No és això, també, el què significaria a gran escala participar i fer-ho amb equitat en la vida cultural de la comunitat?

Quan es va preguntar als artistes sobre com es construeix aquesta nova manera de crear, van coincidir a parlar d’un “pacte creatiu”: l’establiment d’un marc de treball que basteixi un espai de llibertat. L’aportació horitzontal de tots els implicats des del reconeixement de l’expertesa artística de qui la té. Aprenguem d’aquestes respostes, també com a metàfora.

Després de prendre notes i rellegir-les, toca fer els deures. Les idees i les reflexions han de poder impregnar la nostra pràctica diària, provocar canvi i millora. Persisteix el ressò de dues frases de les Jornades. El Christian Fernández Mirón va dir que per a una veritable mediació cultural cal temps. I la Cristina Alonso ens recordava: també l’amor al contingut es demostra amb pressupost.

* No et perdis res del que anem publicant! Subscriu-te gratuïtament aquí *