La performance en la pràctica col·laborativa
La performance en contextos col·laboratius parteix d'un format de taller experimental. Un educador o un col·lectiu minoritari pot incorporar la performance com a metodologia de treball per representar de manera més visual qüestions difícils de verbalitzar. Per això s’aplica en contextos de conscienciació i representació de les opressions socials, per exemplificar el caràcter construït i repetitiu de les accions quotidianes, rituals culturals i/o socials, etc.
En certa manera, es podria dir que la performance, pel seu caràcter efímer i de representació davant d’un públic, és ja de per sí participativa. Molts performerses relacionen amb el públic i el fan participar en la construcció de significat, interactuant amb l’acció que succeeix en aquell moment. Per tant, moltes vegades la intervenció del públic és fonamental perquè una performance es pugui realitzar i tingui sentit.
Ara bé, això no és garantia de col·laboració, ja que sovint el performer té una idea tancada que, encara que oberta a improvisació, no ha estat compartida ni negociada amb els i les participants. En el camp de la performance s’acostuma a confondre participació amb col·laboració, i per això és important repensar què implica una performance col·laborativa. De la mateixa manera que en les arts visuals i les pràctiques comissariades, els dilemes que s’estan plantejant al voltant del treball amb comunitats i col·lectius implica un procés de negociació que posa sobre la taula qüestions com les relacions de poder, els processos de treball, els imaginaris de representació, l’autoria i l’autorització, etc. Caldria fer-se preguntes del tipus qui decideix l’acció? Qui la realitza? En quins contextos es representa? Amb quina finalitat?
Tots aquests dilemes posen sobre la taula les divisions tradicionals entre performer i públic, artista i participant, etc. I és que les formes de participació poden tenir diferents graus: des de la instrumentalització del públic que és cridat a realitzar l’acció per la qual és interpel·lat, i on la relació que es construeix no va més enllà del moment de l’acció, fins a altres processos on la col·laboració és prèvia, per exemple en el procés de creació, però és el performer qui segueix prenent les decisions, passant per les pràctiques més complexes on realment es genera una xarxa o quan tot el procés és negociat conjuntament.
/ MATERIAL COMPLEMENTARI:
Políticas de colaboración y prácticas culturales: redimensionar el trabajo del arte colaborativo y las pedagogías. Javier Rodrigo. Inmersiones, 2010. Proyecto Amarika y Diputación Foral de Álava Vitoria-Gasteiz. Pp. 230-249.
El text indaga sobre les pràctiques artístiques i culturals pedagògiques en contextos participatius i col·laboratius. L’autor situa alguns dels dilemes que impliquen aquest tipus de projectes, com ara la negociació de les relacions de poder, la producció de discurs, la distribució del treball, etc.
javierrodrigomontero.blogspot.com/politicas-de-colaboracion-y-practicas
/ VÍDEOS:
Títol: Maquilápolis. City of Factories (trailer). Autor: Sergio De La Torre i Vicky Funari. Lloc: Mèxic/EUA. Any: 2006. Durada: 3:25 min. Resum: Documental sobre el projecte educatiu dut a terme amb treballadores de les maquiladores per tal que puguin denunciar les seves precàries condicions laborals i vitals produint els seus propis audiovisuals. Al trailer es mostra una performance on les treballadores escenifiquen els moviments repetitius i alienants de la seva feina en un espai descontextualitzat: el desert. Idioma: Castellà.
/ ALTRES FONTS DOCUMENTALS:
Web del projecte documental Maquilápolis on s’explica amb més detall les fases del projecte, els membres participants o els actuals contextos de difusió comunitària. Les maquiladores són les fàbriques transnacionals ubicades a la frontera entre Mèxic i EUA, poblades per treballadores amb sous precaris i condicions de treball insalubres.
