Polièdrica

Interacció23: cultura amb veu jove han sigut unes jornades organitzades pel Centre d’Estudis i Recursos Culturals, amb la col·laboració de l’Oficina del Pla Jove de la Diputació de Barcelona i amb el comissariat de La Sullivan. Tres dies de debats i xerrades per a reivindicar el paper que juguen els i les joves com a creadores i programadores en el sector cultural català. Polièdrica va assistir el segon dia de les jornades per explicar-vos  en aquesta crònica el més destacat sobre el qual es va parlar.

Des de Polièdrica, sempre hem parat especial atenció a les activitats i projectes que proposaven espais de representació, participació, creació i governança  des de i per als i les joves. En sintonia amb aquest interès, el 2021 vam publicar l’article “I si el problema fos la paraula I i II” d’en Pep Montes on l’autor feia una reflexió des de les polítiques de joventut “sobre com el sector cultural de Catalunya vol apropar-se als i les joves”. Recentment, hem tornat a aquesta qüestió amb el darrer número de “Lectures d’arxiu” dedicat a projectes i activitats artístiques i culturals col·laboratives que posen al centre als i les joves.

Les qüestions sobre la relació entre cultura i joventut obren un ampli ventall de derives i interrogants entorn de les condicions que fan efectiva la representativitat, participació i corresponsabilitat dels i les joves a la vida cultural i, per extensió, quin és el paper i espais que se’ls reserva per contribuir a la construcció d’una democràcia cultural saludable.

_{Sala Teatre del CCCB durant les jornades “Interacció23: cultura amb veu jove” | Foto: Judit Contreras}

Al llarg dels tres dies de presentacions i diàlegs que va durar Interacció23, es va parlar i debatre sobre com els joves creen, qüestionen i fan cultura. També sobre les limitacions amb les quals topen les seves iniciatives artístiques i culturals. Més enllà de refutar el tòpic sobre que els joves no tenen interès per la cultura, les jornades van ser un espai de trobada entre joves del sector cultural i agents culturals públics, on els primers van presentar-se i expressar les seves necessitats i demandes i els segons van conèixer de primera mà la varietat d’agents culturals joves del territori.

Joves agents culturals

Al voltant de la taula rodona “Joves agents culturals” moderada per Maria Capell, programadora de Fira Tàrrega, s’hi van reunir Anna Bohigas (Stalkers) i Mireia Gubianas (Projecte Virals), ambdues responsables de projectes culturals independents amb joves, juntament amb Amat Molero (La Paki) i Ruben Calvo (La Nau de la Cooltura), coordinadors d’espais culturals per a joves als ajuntaments de Cardedeu i Vilafranca del Penedès respectivament. Més enllà de les seves particularitats, tots els projectes representats tenen en comú cedir els espais de decisió als joves perquè esdevinguin agents culturals.

_{Relatoria gràfica de Clara Tanit sobre la taula rodona “Joves agents culturals” | Foto de Judit Contreras}

Si els joves tenen o no interès en la cultura, no va ser una qüestió a debatre’s. Totes van desestimar la idea recalcant la importància de reconèixer les formes culturals digitals amb les quals els joves estan connectats diàriament, així com les barreres d’accés a la cultura que afecten, de forma desigual, tant a ells com a la resta. Però, què cal potenciar perquè les joves se sentin convocades per les programacions dels equipaments culturals municipals o perquè s’impliquin en projectes creatius i curatorials?

Segons les ponents, és clau obrir espais per a la participació autònoma, generar marcs d’escolta, desdibuixar la separació entre professionals i joves i cedir-los el poder de decisió, que també vol dir desprendre’s d’unes expectatives concretes. Per tal que aquestes experiències siguin empoderadores s’ha de posar l’accent en el procés i no en el resultat. Els objectius, en tot cas, han d’estar consensuats per les joves i han de ser prou flexibles per deixar lloc a l’evolució i el qüestionar-se.

És clau obrir espais per a la participació autònoma, generar marcs d’escolta, desdibuixar la separació entre professionals i joves i cedir-los el poder de decisió, que també vol dir desprendre’s d’unes expectatives concretes

A l’hora de dissenyar un projecte, cal que siguin presents dos perfils professionals clau: el de la artista i el de la mediadora. En uns projectes on el focus està posat sobre el procés, l’acompanyament, la facilitació, la cura i l’escolta són crucials per apropar-nos al potencial cohesionador de la cultura i allunyar-nos de la concepció que l’equipara amb un bé de consum. És a través d’aquests processos que la cultura esdevé un punt de trobada, de vinculació, un espai on dialogar, relacionar-se i compartir.

_{El públic d’Interacció23: cultura amb veu jove | Foto de Judit Contreras}

Des de la perspectiva de projectes vinculats amb l’administració, es va reclamar l’imperatiu de treballar de manera coordinada entre tècnics de joventut, cultura i fins i tot educació. Segons Amat Molero, per a dissenyar unes polítiques de joventut en l’àmbit de la cultura realment transformadores, aquestes s’han d’ubicar al context i connectar-se amb el territori, han de ser significatives per a qui van dirigides, cedir la veu cantant als joves i anar més enllà d’ells, transformant per contacte. Però tal com va apuntar Mireia Gubianas, l’accés als drets culturals també va de la mà d’altres drets fonamentals, com ho evidencia la barrera d’accés que suposa la manca de línies de transport públic que connectin les perifèries amb els horaris de molts esdeveniments culturals, i per tant s’han de pensar de manera interconnectada. 

Experiències de joves que creen i programen

A banda de les taules de debat, la jornada també va comptar amb la presentació d’experiències de joves que creen i programen. A l’escenari van pujar representants de tota mena de projectes culturals i artístics creats o duts a terme per joves en el camp de les arts vives, com Guillem Jiménez de laSADCUM, Gemma Polo de Roba Estesa i José y sus Hermanas, Clara Faura de Konvent Cirk i Clara Aguilar. També de projectes artístics que neixen de la voluntat de fer coses per a comunitats infrarepresentades, com és el cas de Catàrsia (Mercedes Saya) i Jokkoo (Maguette Dieng (Mbodj)) amb els col·lectius asiàticodescendents i les diàspores africanes. D’altres que giren entorn de la literatura com L’Horiginal (Raquel Santanera) i Lectures en ruta (Clara Saperas), la música amb el Festival Boca (Marushka Vidovic i Aileen Morrissey), el cinema amb La Crida Edison (Clara Guixé), les arts visuals amb Jofre Oliveras, els videojocs amb FemDevs (Alba Molas), i altres espais culturals i artístics interdisciplinaris com A cobert (Nerea Campo) i La Clota (Arnau Muscah).

_{D’esquerra a dreta: Dj Trapella, Gemma Polo, Clara Aguilar, Nerea Campo, Guillem Jiménez, Jofre Oliveras i Alba Mola, participants d'”Experiències: joves que creen” | Foto de Judit Contreras} 

Més enllà de l’exposició de tots els projectes convidats, l’espai també es va plantejar com una palestra on fer arribar demandes i compartir necessitats amb els professionals i les administracions presents entre el públic. Les reclamacions, compartides per moltes, tenien a veure amb la voluntat dels projectes de ser sobirans, però no autònoms, facilitant l’accés als recursos de les administracions, bé sigui simplificant el procés de sol·licitud de les subvencions, fent-les bianuals per poder cobrir les despeses quan es tenen o avançant la data de pagament abans del juliol.  

Les reclamacions, compartides per moltes, tenien a veure amb la voluntat dels projectes de ser sobirans, però no autònoms, facilitant l’accés als recursos

Des de Konvent Cirk es va fer èmfasis en la millora de l’agilitat en els processos amb l’administració i es va insistir en la confiança. Una confiança que, per a molts dels projectes, té a veure amb la voluntat de l’administració de fer de pont i connectar-los amb el territori, com per exemple, amb les veïnes i altres col·lectius i entitats amb els quals es conviu, però sovint no s’entra en contacte. Una de les presentacions més incisives va ser la d’Acobert, qui va començar la seva intervenció qüestionant “quins joves i de quina cultura parlem” quan es planteja una cultura amb veu jove. I va continuar encomanant a l’administració a seguir una sèrie de recomanacions a l’hora de programar per a públics joves. Entre elles, formar-se o assessorar-se i la importància d’engegar processos participatius amb joves amb el benentès que aquestes consultories siguin rotatives per tal de no tancar el circuit.

Pràctiques exemplars de grans equipaments: CCCB, Tate Modern i 104 Paris

Segons un estudi citat per Susana Arias del departament de mediació del CCCB, la manera d’habitar les institucions culturals difereix entre adults i joves. Mentre els primers entren, miren i se’n van, les expectatives dels joves en entorns culturals són ser, gaudir i intercanviar. Partint d’aquesta noció, què caldria tenir en compte a l’hora d’obrir les portes dels equipaments als més joves? I quines estratègies específiques cal aplicar a l’hora de dissenyar els programes culturals adreçats a aquest públic? Per respondre aquestes preguntes es van reunir Susana Arias del CCCB, Sonia Khiter del 104 Paris i Rachel Noël del Tate Modern de Londres per parlar de les seves experiències en tres equipaments culturals de referència europeus.

_{“Més espais de trobada més relaxats” | Foto de Judit Contreras}

Per a Rachel Noël el que fa que una persona jove entri a un equipament cultural un dijous qualsevol fora del marc d’una programació específica, és que se senti que forma part de la comunitat del centre. Fa més de 40 anys que el Tate Modern organitza el Tate Collective Producers, un grup de joves que es reuneixen regularment amb artistes i professionals del Tate per a comisariar tallers, esdeveniments i exhibicions com a part de la programació de la galeria. Aquesta extensa trajectòria l’han recollit en una publicació, Circuit – Test, risk, change (2019) que es pot trobar online. A mode de resum, Noël va compartir quatre consells a tenir en compte a l’hora d’obrir les portes de les institucions culturals als joves.

> Definir prèviament la motivació darrere la voluntat de treballar amb joves.

> Escoltar-los, especialment abans que sàpiguen què es pot fer i què no dins dels límits de la institució, per tal de no posar límits a les seves propostes i trencar-ne alguns d’assimilats per les institucions.

> Garantir una autonomia total, condició que sovint passa per assegurar que elles siguin més en el ratio de joves-adults.

> Reflexionar sobre quan els joves estan participant i quan estan fent una feina de consultoria. En el cas del segon escenari, reconèixer el valor de les seves contribucions i remunerar-les.

_{Mural participatiu al hall de la salat Teatre del CCCB “On són els joves” | Foto de Judit Contreras}

Si el Tate obre les portes de la institució a través del programa Tate Collective Producer, el centre 104 Paris ho fa a través dels seus espais. La institució parisenca fa conviure les propostes d’artistes consagrats amb d’altres que, tot i no haver sigut programades, són acollides pel centre. Aquesta convivència s’articula a través d’espais oberts (vestíbuls) d’accés lliure per l’assaig i exhibició d’arts vives. Així, els espais esdevenen territoris d’expressió artística i cultural compartida, transformant places urbanes en escenaris dramàtics. Segons Khiter, es precisament gràcies a aquesta pràctica, que el 104 Paris permet que la institució sigui afectada per tot allò que passa al seu voltant.

Permetre que la institució sigui afectada per tot allò que passa al seu voltant

Aquesta reflexió que implica desplaçar, deixar-se travessar, cedir poder de decisió i arraconar expectatives per part d’aquells qui decideixen i organitzen en la cultura i les arts, es va escoltar en boca de moltes al llarg de tota la jornada. L’última en vocalitzar-la va ser Susana Arias en relació a l’experiència del CCCB programant amb joves. Segons Arias, quan obres les portes entren coses que esperaves i t’imaginaves i moltes d’altres que no formaven part dels teus plans. Els joves venen amb els seus desitjos, també la seva ràbia i ira, amb la seva visió crítica de la societat i, com qualsevol persona, amb les seves incoherències. Si als joves se’ls deixa espai per programar, es esperable que des/programin i re/programin. I en opinió d’Arias, s’ha d’estar oberts a que això passi.

#ArxiuViuPolièdrica: Més jornades sobre joves creadores i programadores

Les imatges i la informació procedeixen de les webs i canals de comunicació dels projectes, espais i esdeveniments difosos.