Grup de conscienciació
Per mitjà de la paraula i la reconstrucció d'episodis vitals compartits, l'autoconsciència evidencia com qüestions considerades personals (com l'avortament o la violació) són, en realitat, socials. En origen pretenia ser una eina d'apoderament de les dones, però la seva influència s'ha fet extensiva a d'altres contextos.
Aquest procés de presa de paraula s’articula sempre al voltant d’un tema personal per tal de reconstruir la vinculació històrica, cultural i social d’alguna forma d’opressió. Allò personal esdevé polític en fer-se visible com una qüestió estructural que afecta a més persones. Les primeres a desenvolupar-ho van ser les feministes, anant més enllà de les condicions de classe social (com havien fet els moviments obrers) i reivindicant el procés d’autoconsciència com una estratègia que permetia a les dones analitzar com les condicions de les seves pròpies vides, que semblaven problemes aïllats i individuals (avortament, violació, matrimoni, treball domèstic i de cura) eren, en realitat, condicions generalitzades que les afectaven col·lectivament.
Aquesta pràctica s’ha anat sistematitzant per part d’una sèrie de teòriques, com ara Donna Haraway i la noció de “partir de sí” o Felix Guattari i la “micropolítica”. Diverses metodologies de recerca parteixen d’aquest posicionament, com les històries de vida o l’auto-etnografia, que recuperen les experiències personals per generar anàlisis socials, polítics, econòmics i culturals. Algunes crítiques han volgut deslegitimar el valor d’aquesta pràctica, titllant-la de teràpia enfront d’altres formes més hegemòniques i “serioses” de fer política, que són les considerades en el marxisme tradicional. En contraposició amb aquestes formes patriarcals legitimades, les feministes han problematitzat la divisió entre espai públic-privat, producció-reproducció, cos i cura…
Experiències de performance col·laborativa o de Teatre de l’Oprimit utilitzen la paraula i l’acció com eina d’autoconsciència. Les maneres d’experimentar-ho poden ser molt diverses, però sovint es comença per una presentació en cercle on les persones participants reconstrueixen episodis de la seva vida en els quals s’evidencia alguna forma d’opressió. Després, es reflexiona sobre els punts de contacte de les narracions i es busquen formes més visuals o performàtiques d’escenificar i dramatitzar allò que s’ha narrat, generant una manera més encarnada de representar-ho i visibilitzar-ho com a denuncia, parodia, deconstrucció, etc.
/ PREGUNTA:
Quina influència de les estratègies d’auto-consciència es poden detectar en els moviments del 15-M, en les accions performàtiques a l’espai públic o en les trobades a les places com espais de debat?
/ PREGUNTA:
Com repensar l’impacte i la visibilitat d’aquestes estratègies més enllà dels grups de discussió i la seva utilitat transformadora a nivell personal? Poden les noves tecnologies permetre altres formes d’experimentar amb la visibilitat de les opressions?
/ CITA:
Marta Malo (2004). Pròleg Nociones Comunes. Experiencias y Ensayos entre Investigación y Militancia. Madrid: Traficantes de Sueños, pàgs. 13-27.
“Desde sus orígenes, los grupos de autoconciencia de mujeres se proponían, según los términos de las feministas radicales, «despertar la conciencia latente» que todas las mujeres tenían de su propia opresión, para propiciar la reinterpretación política de la propia vida y poner las bases para su transformación. Con la práctica de la autoconciencia se pretendía, asimismo, que las mujeres de los grupos se convirtieran en auténticas expertas de su opresión, construyendo la teoría desde la experiencia personal e íntima y no desde el filtro de ideologías previas. Por último, esta práctica buscaba revalorizar la palabra y las experiencias de un colectivo sistemáticamente inferiorizado y humillado a lo largo de la historia.
La consigna «lo personal es político» nació de esta misma práctica, para la que se reivindicaba el estatuto de «método científico» con raíces en las revoluciones y luchas pasadas. En palabras de la propia Kathie Sarachild «la decisión de hacer hincapié en nuestros sentimientos y experiencias como mujeres y de contrastar todas las generalizaciones y lecturas que habíamos realizado con nuestra propia experiencia constituía en realidad un método científico de investigación […] la práctica de la autoconciencia fue uno de los motores centrales del feminismo de la década de 1970 y permitió diseñar planes de acción y reivindicaciones directamente conectados con la experiencia de miles de millones de mujeres: desde la espectacular quema pública de sujetadores con la que las New York Radical Women se dieron a conocer, hasta las redes clandestinas de planificación familiar, práctica de abortos y autogestión de la salud que florecieron en muchísimos países de Europa y Estados Unidos. Asimismo, muchas de las intuiciones que había en la formulación y práctica de estas sesiones de «té con pastas» serían el germen de toda una epistemología feminista que mujeres intelectuales de distintas disciplinas desarrollarían desde la década de 1970 hasta la actualidad”.
Disponible a: traficantes.net/Nocionescomunes.pdf [Consultat: 29/05/2019]
/ VÍDEOS:
Títol: Freedom trash can. Autor: material footage (es desconeix l’autor). Lloc: Atlantic City. Any: 1968. Durada: 0,22 min. Resum: imatges de la famosa “cremada de sostenidors” durant la campanya Freedom trash can a Atlantic City l’any 1968. Com a estratègia performàtica d’autoconsciència a l’espai públic, un grup de dones van denunciar l’opressió de la tirania patriarcal, coincidint amb una certàmen de bellesa que es celebrava a la mateixa ciutat. Idioma: sense audio.
Disponible a: app.nimia.com/video/104946/1960s-bra-burning [Consultat: 29/05/2019]
/ ALTRES FONTS DOCUMENTALS:
BIBLIOGRAFIA:
Malo, Marta (2004). Nociones Comunes, parte 1.
En aquest text, Marta Malo analitza altres formes de producció de coneixement i discurs per part dels grups militants, que s’han allunyat dels formats tradicionals de producció i transmissió del saber (experts, saber científic…), i s’han interessat per altres formes, com l’auto-consciència, la investigació militant, etc.
traficantes.net/Nocionescomunes.pdf
Pardo, José Luis (2003) “Breve historia de la micropolítica” publicat al diari El País.
Article de divulgació sobre el gir de la política als anys 1960 cap a les qüestions “micro” que afecten la vida de les persones: el treball, la cura, les dimensions afectives, el cos, etc. Es desenvolupa la noció creada per Guattari de ‘micropolítica’, centrada en el gir sobre allò personal com a eina política.
