Polièdrica

Què en fareu del resultat?

Com s’explica a les bases de la convocatòria, Neret Edicions publicarem el projecte triat dins dels terminis que ja s’esmenten. La resta de projectes que ens arribin, tenim algunes idees que encara no estan del tot definides, però en principi ens agradaria donar continuïtat a les propostes presentades… Veurem la manera…

Quins són els continguts que us agradaria que es recollissin/presentessin?

Com ja s’explica a les bases, qualsevol experiència d’art social i comunitari susceptible de ser sistematitzada hi té cabuda. Després s’ha de veure com s’enfoca i es treballa cada cas. Cada llibre és un món i té el seu recorregut.

Quines pràctiques artístiques us interessen, i per què?

Totes. Des de cuinar o cosir a fer teatre, dansa, escriptura, explicar un conte… N’hi ha moltíssimes. El que és important és que es generi un espai creatiu que acciona, un espai cre-actiu que sigui l’eix central d’un procés que permet moure una posició individual o col·lectiva, que pot ser de vulnerabilitat sobrevinguda, o de vulnerabilització, o no, cap a un lloc diferent, eventualment millor. Un procés que augmenti la presa de consciència de les capacitats individuals i col·lectives, del poder que això té, i també de la realitat del nostre món, dels entorns, les relacions, d’un mateix en el seu context, en la seva memòria, en la memòria col·lectiva… En definitiva, de les habilitats en general. Que es pugui arribar a aquest punt en què la realitat-emoció expressada a través de l’eina creativa que sigui, tant de forma individual com col·lectiva, i acollint les diferents formes en que això es fa, sigui el camí per a la intercomunicació i, evidentment, per al canvi, per al “clic”… No grans canvis, petits, de procés, orgànics, com la vida mateixa. D’endins cap enfora, i d’enfora cap endins, un flux d’anada i tornada. Aprenem i caminen, entenem i creixem a partir del que fem i sentim, i del feedback que rebem.

Creus que hi ha prou projectes de difusió i reflexió sobre projectes i pràctiques d’aquesta mena a Catalunya i a nivell estatal? Quins coneixes i/o t’interessen?

Crec que no n’hi ha gaires, però tampoc tinc del tot clar que sigui eficient apostar per la dispersió creant-ne molts…  Hem de dimensionar bé l’àmbit d’aquesta activitat, que és el que és, més aviat petit i, com ja he dit, més aviat escàs de recursos…

En què consisteix Neret? Què feu? Amb qui i per què? Amb quins autors i autores treballeu? Com els tries? Quins continguts o criteris tens en compte?

El que hem volgut crear és un espai de visibilització de les arts com a eina d’acció, és a dir, per caminar. Fem publicacions, llibres bàsicament, no només especialitzades en el tema, perquè no en viuríem, però intentem que hi tinguin algun lligam en molts casos.

També fem acompanyaments a través de l’escriptura, sobretot poesia, a persones que l’han utilitzada com a eina de resiliència en un moment llarg o curt de vulnerabilitat a la seva vida. És molt poderós. Per exemple, publicar un poemari d’una persona  que ha estat estigmatitzada perquè ha tingut una experiència en salut mental o un abús sexual en la infantesa, pot canviar la visió que ella té de sí mateixa, i també la de l’entorn. Quan fas una presentació en un espai públic d’aquest llibre i la persona recita, es produeix el feedback del que parlava abans i tothom, tant el públic com el poeta, es mouen del lloc inicial i transformen el coneixement mutu que es tenien. Això és real. Després, poden haver-hi qüestions derivades, no sempre és senzill, però és un camí. En aquest sentit, no ens interessa tenir una gran visibilitat, no. Seria més aviat perjudicial en molts casos, fins i tot pot donar-te una idea fictícia del lloc on realment ets. Es tracta de treballar in situ, en els entorns i amb les persones, com he dit, de la manera el més orgànicament possible. Amb la pintura fem un procés similar, també amb publicacions conjuntes amb autors de textos.

Com s’inicia, quin és el punt d’arrancada de la publicació d’un llibre? Quin és el procés? Com treballeu plegats?

Depèn. Pot haver-hi diverses maneres de començar. Ens arriba un text, que podem acceptar tal qual o plantejar modificacions, podem proposar a algú que faci un llibre… No hi ha una única manera… És un procés viu. Un cop has iniciat el procés, nosaltres mirem que tot ell es faci amb consens, i dediquem força temps a parlar i arribar a acords.

A quins lectors i lectores us dirigiu? Com en feu la distribució? A on arriba? Quants lectors i lectores té una publicació?

Els nostres llibres interessen sobretot a les persones que es dediquen a les arts comunitàries, però també a persones de l’àmbit de l’educació social, la docència, la psicologia, i les arts en general. És un sector més aviat petit, i també s’ha de tenir en compte que no és un tema tan conegut ni tampoc és aplicable arreu, ara per ara.

Hem voltat i voltem molt el territori, sobretot fent fires que ens permeten parlar directament amb les persones, i amb això hem aconseguit donar-nos a conèixer força, i també explicar què és això de l’art social. També disposem dels canals habituals de distribució de llibres, és clar. Com a mitjana, de cada títol fem una tirada inicial d’entre 200 i 300 exemplars, i si cal en fem més… Depèn molt del títol, és clar. També cal tenir en compte que el factor temps té força pes en el món del llibre. Els llibres tenen una vida llarga…  S’ha d’anar fent… És clar que també hi ha excepcions i algun títol s’ha venut molt bé… Tot i que no és l’habitual.

Quin és l’origen de l’Editorial Neret, la història i motivació que hi ha darrera del naixement i posada en marxa d’un projecte així?

Neret és en sí mateix un projecte de resiliència. Va néixer d’una confluència de moments. Jo vaig estudiar Filosofia i vinc del món editorial, vaig treballar molts anys en editorials especialitzades en medicina. La crisi del 2007 va ensorrar aquella feina. D’altra banda, els meus fills feien circ a l’Ateneu Popular de Nou Barris, que és un projecte molt assembleari, i jo estava força implicada en l’Associació de Mares i Pares, i després també a la comissió de Formació i circ social i a la comissió de Comunicació.

Un daltabaix personal em va fer descobrir que el circ podia sostenir i transformar realment una situació de vulnerabilitat. Ho constato. En aquell moment encara no es parlava de circ social, però es començava a fer.

Neret va ser el resultat d’un procés: per una banda, d’un saber, unes eines i una realitat que podia aplicar al meu coneixement del procés editorial; per l’altra, de la necessitat que vaig tenir de crear un espai de visibilització com a retorn per la gran ajuda que va suposar per a mi i els meus l’activitat de circ, l’acompanyament, la valoració de les capacitats… I per últim, el repte personal que suposava enfrontar-se al món i no “morir” després d’una situació personal molt dura. D’alguna manera, Neret em va tornar a la vida i em va donar una fita… No va ser fàcil. Naturalment, el procés ha fet el seu fet i ara ja estem en un altre lloc, molt més professionalitzat, tot i que, per a mi, continua sent com un fillet estimat…

També vull reconèixer el paper de l’Antonio Alcántara en aquell inici de tot…, sobretot del circ social… Va ser una peça clau que va contribuir en gran manera al lloc que ocupa avui el circ social i, més recentment, l’animació sociocultural. I, també, i molt especialment, l’impuls que va donar a Neret…

Ja veus que, al final, pot ser la vida mateixa la que ens porti a crear, i és la creació la que ens torna a la vida… Un feedback potentíssim que podem integrar arreu.

Parla’ns una mica de la revista que publiqueu

La Revista Art Social va ser la primera publicació que vam desenvolupar. Fèiem una publicació quadrimestral en la que recollíem tot de projectes i reflexions al voltant de l’art social i comunitari. Molt treball de camp. Va generar molta expectativa, però no va haver-hi suficient retorn, ni econòmic ni d’acompanyament, perquè poguéssim continuar fent-la sense un cost molt alt. També hem de dir que nosaltres, per coherència amb els continguts i les persones amb les que treballem, no demanem ni demanarem subvencions ni diners de bancs o fundacions, etc., que sabem que fan un doble joc… Creiem en l’autogestió i en la independència, i això s’aconsegueix exercint-ho. Per tant, vam optar per obrir una pàgina web que es diu artsocial.cat i anem penjant allà, en obert, els articles que ens van arribant. Tenim força visites en aquesta web, funciona prou bé.

Ara, per donar continuïtat d’alguna manera a aquella aposta inicial, vam dissenyar un monogràfic amb la mateixa capçalera. La idea era publicar-ne un a l’any, tot i que no sempre ha estat possible. En aquests moments estem preparant-ne un sobre el FAACCC-1 amb tot d’articles i reflexions, imatges, etc., del què va ser aquella edició del Festival, i que tindrem disponible per l’edició d’enguany. Anem fent…

Quines dificultats et trobes amb el projecte de l’editorial i de la revista?

El món de la cultura és difícil. Te poc recolzament i, en general, no hi ha consciència social sobre la importància de llegir, tenir pensament crític, informar-se amb autonomia, comprar llibres i revistes, i donar suport així a aquesta activitat perquè es pugui seguir fent. Quan et diuen que un llibre que val, per exemple, 20 euros, és car, et quedes pensant que no es coneix gens tot l’esforç, temps i dedicació que hi ha al darrere, ni es valora tota la riquesa que ofereix un llibre. Jo sempre ho comparo amb un dinar en un restaurant o uns pantalons. En general, a ningú li sembla car pagar 15 o 18 euros per un menú o 40 euros per uns pantalons, però sí 15 o 20 per un llibre, que és molt menys efímer i dona molt més de si….

Molts editors som una mena de bojos, en el bon sentit, publiquem perquè és una passió, i per això seguim i seguim, malgrat és difícil, no es ven tant, els marges son minsos i s’han de repartir entre tota la cadena de producció, distribució, autories, etc. Però creiem en el que fem, i això és un motor potent.

Com t’imagines la continuïtat de l’Editorial?

Ha de continuar. No tenim pressa, però tampoc pausa… Necessitem mantenir els valors que ens mouen per coherència, i això fa que no vulguem entrar en l’espai competitiu neoliberal que tant mal fa… Mirem de ser orgànics. Treballem cada dia des de la proximitat, cuidem el que fem i cuidem les persones, o ho intentem al màxim, i anem millorant les eines i els recursos. Tenim força projectes a la vista i n’esperem molts més. Des que vam començar no ens hem aturat en cap moment. Neret és un projecte viu i creatiu en sí mateix…

Aquest article forma part d’una sèrie de textos coproduïts entre el FAAACC i Polièdrica entorn d’àmbits d’interès comuns i presents en el proper Festival, els dies 5,6 i 7 d’octubre.

* ¡No et perdis res del que anem publicant! Subscriu-te gratis aquí *