¿Quién vigila al vigilante?
És un exemple de com l’educació en museus recull alguns dels elements de la crítica institucional, orientada a l’anàlisi de com les institucions (entre elles l’escola, el museu o l’art mateix) produeixen inclusions i exclusions i, en definitiva, reprodueixen les relacions de poder dominants.
Es tracta d'una activitat adreçada a estudiants d’ensenyament secundari i batxillerat, que implica la realització d’activitats tant a l’escola com al museu.
/ DATA D’INICI: 2010
/ EN ACTIU: En actiu – A data de 02 de Juliol de 2013
/ URL: museoreinasofia.es/educacion/vigila-al-vigilante
/ LLOC: Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS).
/ QUI EN SÓN ELS RESPONSABLES?: Departament d’Educació i Acció Cultural del MNCARS.
/ QUI PARTICIPA EN L’ORGANITZACIÓ?: Departament d’Educació i Acció Cultural del MNCARS.
/ QUI COL·LABORA PER DESENVOLUPAR-LO?: Centres de secundària de l’entorn de Madrid.
/ QUINS SÓN ELS SEUS DESTINATARIS?: Centres de secundària de l’entorn de Madrid.
/ COM ES FINANÇA?: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS).
¿Quién vigila al vigilante? sorgeix de la reflexió del departament d’educació i d’acció cultural (DEAC) del MNCARS sobre la vigilància en les societats contemporànies i, en concret, en les institucions culturals. Més concretament, es planteja el paper que fa el museu com a dispositiu de vigilància sobre els seus públics i com a regulador dels discursos legitimats sobre l’art.
L’activitat s’inicia a les escoles, amb la discussió a classe d’un dossier amb notícies de premsa i documents diversos sobre la història del retorn a Espanya d’una obra políticament controvertida com El Guernica de Picasso, actualment exposat al MNCARS i objecte d’una especial vigilància. Un cop al museu, es reprèn la discussió mantinguda a l’escola i es relaciona amb les formes de vigilància física i social que coneixen els joves. L’activitat al museu dura un matí i es basa principalment en l’exploració, per part dels participants, dels elements reguladors existents en el propi MNCARS. Això es fa a través de mapejats, de l’observació dels públics, de la comprovació de la regulació de la pròpia conducta davant de les obres d’art exposades, o d’entrevistes als vigilants de sala. En un debat final es posen en relació totes les dimensions de l’activitat, amb l’objectiu que els participants prenguin consciència de les formes de vigilància tractades.
Es tracta d’un projecte iniciat l’any 2010 i que, actualment, continua actiu en el MNCARS. Tot i que es tracta d’una activitat de curta durada, l’objectiu a llarg termini és consolidar un grup de públic juvenil que s’interessi per les activitats del museu més enllà de les ja organitzades.
/ PREGUNTA:
Com poden els Departaments d’Educació i Acció Cultural (DEAC) produir espais crítics en el marc dels discursos i pràctiques del museu?
/ PREGUNTA:
Fins a quin punt els projectes d’educació en museus poden desplegar una crítica radical de la institució que els promou?
/ CITA:
Jorge Luis Marzo. «Entre como visitante, salga como ciudadano». La Vanguardia, Suplement Cultura/s, 23 de gener de 2013.
“Con la construcción del estado burgués, pronto aparecieron numerosos instrumentos para disciplinar civilmente al ciudadano, desplegando determinadas pedagogías que hicieran posible la elaboración de conductas públicas adecuadas. La instituciones culturales, al igual que otras, como las laborales, las sanitarias o la punitivas, incluso el propio hogar,pasaron a regirse mediante baremos a través de los cuales educar a los ciudadanos en la quimera de una comunión pública, aseada y desconflictuada. Las instituciones de la cultura (museos, teatros, auditorios, y más tarde el cine) convirtieron sus espacios en algo más que escenarios de contemplación: los hicieron espejos y festejos de las virtudes liberales de las nuevas masas de espectadores. Al nacionalizar las herencias culturales, vehículos idóneos para constituir relatos identitarios de los estados-nación, y al derivar el culto a los objetos de la iglesia al museo, estas instituciones se modelaron como “espacios públicos” en los que exponer el grado de éxito conseguido a la hora de disciplinar la propia privacidad, de amaestrar la propia individualidad, de reprimir las emociones: “entre en el museo como visitante, salga como ciudadano”. El respeto hacia los objetos del pasado (y hacia el relato que imponen), y la autoridad que el museo despliega al presentar obras de arte legitimadas académicamente, se convirtieron paulatinamente en los argumentos principales que los legisladores esgrimieron para presentar las normas de conducta en clave educativa”.
Disponible a soymenos.net/no tocar LV.pdf
/ CITA:
Carmen Mörsch, «Alliances for Unlearning: On the Possibility of Future Collaborations Between Gallery Education and Institutions of Critique». Afterall, primavera 2011. (Mörsch, 2011, 5-13).
“Amb la funció deconstructiva [de l’educació en el museu] el primer objectiu educatiu és el desenvolupament d’una actitud crítica. Això no vol dir necessàriament que s’aspiri a canviar les condicions o el marc educatiu en sí. Dins de la definició d’educació que s’associa a aquesta funció, relacionar-se amb l’art i les seves institucions és una àrea relativament protegida d’experimentació sota condicions complexes, que té com a objectiu fomentar la capacitat d’agència, crítica i creativitat. Sovint en aquesta tendència es prenen prestats els mètodes artístics”.
/ ALTRES FONTS DOCUMENTALS:
Enllaç a la notícia publicada a la premsa sobre el projecte. Títol de l’article: Los mil ojos del museo. Autor: Pablo de Llano. Publicat a: El País (20 de Maig de 2010).
