Polièdrica

La setmana anterior al llançament d’aquest memes, Facebook va obligar-nos a convertir el nostre perfil en pàgina. Va ser una decisió unilateral i sense possibilitat de negociació. Primer dany colateral: la pèrdua de bona part dels continguts escrits que, per sort, també estaven allotjats al bloc de Polièdrica.

No serem sensacionalistes ni farem escarafalls sobre el fet que Facebook ens ha “birlat” tres anys d’esforçada i pacient dedicació a reunir informació sobre pràctiques col·laboratives i redistribuir-la de manera articulada per mirar que així se n’assabenti el màxim de gent. No ho farem perquè, senzillament, des del moment que vam decidir fer servir aquest canal de difusió estàvem assumint conscient o inconscientment que tots els continguts pertanyen, de facto, a Facebook.

Aquest xantatge realitzat en privat des d’una multinacional sobre un dels seus usuaris (tot i que aneu a saber a quanta gens més han obligat a fer aquest canvi?) acaba, per força, malament, doncs tota la comunicació que s’estableix a partir d’aquí és del tipus “lo tomas o lo dejas, como las lentejas” i, si acates l’ordre, com és el cas de Polièdrica, doncs ja t’espavilaràs.

Tot allò que significa canviar de perfil a pàgina, a part de perdre continguts, es fa difícil de sospesar tant aviat. Les omnipresents pestanyes i fòrums d’ajuda estan pensats per descriure els aspectes tècnics i d’ús sense desvetllar massa com circulen els continguts que es publiquen o quins recursos existeixen per arribar millor a les persones interessades en el nostre àmbit de treball, sinó és pagant. La suposada accessibilitat a la informació d’ajuda és la millor manera de no fer evident qui hi ha una gran falta de transparència sobre el funcionament de la pàgina com a dispositiu.

El que sí sabem és que Facebook ha decidit, ara, alterar el vincle que havíem pogut establir amb les més de 1.500 persones, col·lectius i entitats que estaven interessades en rebre informació des de Polièdrica i posar preu a la visibilitat que les nostres publicacions tenen en els murs privats de totes aquestes antigues “amistats”.

De fet, amb l’excusa que som una organització amb ànim de lucre (res més lluny de la realitat), Facebook vol cobrar per assegurar-nos que la nostra informació arribi a la gent. Per 5€ al dia, per exemple, et garanteixen entre 10 i 38 likes. Com va això? Qui et cobra per promoure un post és el mateix que et fa els likes? Curiós, no? Tots els usuaris de Facebook haureu vist en algun moment un post promocional on apareix que un determinat producte o causa agrada a un conegut que ni en broma hi faria un like!

Resumint, tenim un projecte col·lectiu sense ànim de lucre centrat en les polítiques i pràctiques artístiques i culturals col·laboratives, l’objectiu del qual és treballar per donar visibilitat en aquests continguts i que fa la seva tasca a partir de crear mecanismes de difusió per arribar a una comunitat de persones que hi estan interessades fent servir un mitjà articulat com un espai públic de trobada on les persones intercanvien afectes, informacions, pensaments, etc. però en un entorn virtual. Només que, aquest entorn virtual, lluny d’esdevenir una comunitat de comunitats és una infraestructura privada, simulacre d’espai públic, que actua com un esquer en forma de xarxa viària on el peatge que paguem per circular-hi és la pèrdua real d’apoderament sobre la informació que hi introduïm.

La pregunta, encara, és perquè no existeix un espai virtual alternatiu que no estigui construït des del lucre, que sigui estructuralment col·laboratiu, que no exploti comercialment la necessitat de les persones de connectar-se, d’intercanviar, de compartir i que, si hi ha beneficis, el redistribueixi amb tothom que hi aporta la matèria prima. Si hem d’estar dins de Matrix volem ser alguna cosa més que un cervell connectat a una matriu informàtica.