Polièdrica

M’estreno com a enviada especial de Polièdrica amb la missió d’assistir a una xerrada sobre workshop i performance a Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani de Barcelona. No és un mal inici: conec el lloc i tinc amistats entre els/les ponents. Per si de cas, però, em poso sota l’advocació de Judit Vidiella (professora especialitzada en Pedagogies culturals, Estudis de Performance, Teories del Cos i Pràctiques Feministes) i dels seus articles sobre performance que he editat per al node informatiu «polièdric».

Per Helena Migueiz, periodista no especialitzada ni en art, ni en cultura ni en polítiques de proximitat

En aquesta assolellada tarda de març la plaça Orfila de Sant Andreu està de gom a gom, no així la Fabra i Coats, solitària com un monument funerari. Jo m’esperava trobar-hi més activitat en aquesta fàbrica de creació, una productivitat en talent i innovació equiparable a la que va tenir en troques i cabdells la seva precursora. Però el silenci és sepulcral, penso, mentre desorientada pujo fins al segon pis, seguint a la única persona que es mou entre el mobiliari de palets del faraònic vestíbul. Allà dalt, però, avui només s’hi fa una assemblea de no sé quin col·lectiu artístic, m’informa la noia del taulell, i torno a baixar seguint el seu consell per provar sort a la sala d’exposicions annexa.

A la sala d’exposicions, d’una escala més humana, finalment hi trobo allò que busco: un grapat de persones, encorralades entre dos dels plafons de la mostra en curs, i alguna cara amiga, que saludo amb alegria de nàufrag abans d’ocupar una de les cadires buides de la darrera fila. Esperem una mica però, com que no es presenta ni una ànima més, el conductor procedeix a introduir l’acte. «Això és Assistència gravitatòria, un cicle sobre arts i educació, i avui parlarem de workshop i performance, malgrat que més aviat semblem membres d’una secta»… Comentari, textual, del moderador que em produeix més inquietud que ganes de riure.

La primera ponent és Katrien Oosterlinck, una jove performer belga, que enceta el seu torn disculpant-se per si de cas la seva comunicació verbal no és prou fluida, donat que ella acostuma a treballar amb altres llenguatges. Tot i que fa la seva ponència en anglès, o potser per això, trobo que s’explica prou bé, encara que més d’una vegada ella se’m queda mirant convençuda que no l’acabo de captar. Corroboro aquesta impressió durant la primera dinàmica del vespre, que consisteix a tocar alguna cosa negra amb el cap, seguint les atzaroses indicacions d’un parell de daus llançats per algú que s’asseu a la primera fila. Jo sóc la única que es queda asseguda a la cadira, amb el meu bloc de notes a tall de visera, mentre la resta d’assistents se’n va de cap contra mobles, altaveus o algun veí de dol rigorós. Davant la mirada interrogant de la ponent, provo d’excusar la meva actitud poc performàtica fent notar al respectable que la meva llibreta és negra i que, per tant, «missió complerta!», malgrat que amb la meva proverbial discreció.

De tot plegat me’n vaig fent el càrrec mentre la performer belga projecta fotos i vídeos de les seves intervencions en centres d’art, escoles i espais urbans. Les imatges mostren vistoses escultures humanes formades per famílies o inesperades coreografies desenvolupades al compàs de precisos manuals d’instruccions pensats per explorar el propi cos, amb tots els seus recursos expressius i, més enllà, l’espai que habitem en una relació de mútua dependència amb els altres. A mi no para de ballar-me tota l’estona pel cap la mateixa pregunta, que no goso formular a risc de rebre l’expulsió directa de la «secta»: què pensarà que està fent tota aquella gent que surt a les imatges mentre fan tot el que els diu que facin la perfomer? Tindrà algun sentit o alguna utilitat per a ells, més enllà del sentit i la utilitat que tingui per a la perfomer, més enllà de passar la millor o la pitjor estona de les seves vides?

Les següents ponents, el col·lectiu artístic Les Salonnières, emboliquen encara més la troca, sumant-hi el doble tirabuixó del gènere i la identitat, temes que treballen utilitzant rituals i mascarades en els seus projectes a centres d’educació secundària. Amb elles arribem al clímax del «misticisme» sectari, tal com exclama el presentador de l’acte. També projecten alguns vídeos on les veiem en acció, descol·locant l’alumnat adolescent des del minut zero amb trepidants estimulacions del sentit menys comú per tal que s’oblidin de qui són i què han vingut a fer al món, provocant-los a reinventar-se ni que sigui per una estona. Molt fàcil de dir, com puc comprovar tot seguit, quan em toca reinventar-me com a planeta d’una constel·lació formada pels allí presents mentre interactuo amb la resta de “planetes”, utilitzant un xiulet per indicar la intensitat i velocitat del nostre moviment o el grau de sentit del ridícul, afegiria jo, que sóc capaç d’empassar-me per poder xiular.

Batejada ingènuament per mi mateixa amb el nom de Planeta Curiositat, erro com un satèl·lit més esmaperdut que curiós enmig d’aquella extravagant constel·lació durant els vint minuts que dura el nostre particular Big-bang. Vint minuts que em semblen una eternitat, sobretot quan m’adono que l’edifici no està tan buit com em pensava, i en aquells moments desitjaria, i unes quantes cares entre divertides i incrèdules ens miren des de l’altra banda de les vidrieres. Potser és això el què s’espera que passi en un centre de creació de talent i d’innovació, però jo surto d’allà a la negra nit amb calfreds i un buit existencial, que podrien ser o no ser de gana.

Més informació:

facebook.com/events/assistenciagravitatoria2014