Polièdrica

DE LLIBRES I LLIBRERIES: L’OFICI DE LLIBRETER@ EN CODI LLIURE

La presentació distribuida de la publicació Walter Benjamín, productivista em serveix d’excusa per treure els nas per un parell de llibreries cooperatives de Barcelona, a més d’explorar la pervivència del fenomen Benjamín, que ressona encara en les avantguardes de l’art activista (o l’activisme artístic) de l’anomenada revolució democràtica en curs.

Seguint la dinàmica inductiva d’aquestes cròniques, vaig passar a l’acció sense prèvia reflexió, assistint a dues de les tres presentacions programades del llibre de Marcelo Expósito (la de la llibreria La Canibal i la de La Ciutat Invisible). Les meves excuses a Synusia i a l’Ateneu Candela de Terrassa (que, de moment, allotja aquesta llibreria) per no haver arribat a temps a la seva etapa del tour d’aquest Walter Benjamín, productivista. Ens queda pendent la visita que farem, amb molt de gust, el més aviat possible!

Per posar-vos en antecedents sobre l’autor i el llibre, utilitzo part de la informació aportada per La Ciutat Invisible en la difusió de l’activitat a la seva web. De l’autor, Marcelo Expósito, ens diuen que és artista i activista, membre de La Hidra Cooperativa i La Fundació dels Comuns. Del seu text, publicat el 2013 per l’editorial Consonni, “que estudia dos assajos de Benjamin fonamentals en la construcció històrica d’una teoria estètica materialista en la dècada de 1930: l’escrit sobre la reproductibilitat tècnica de l’obra d’art i la seva conferència sobre la pràctica literària com a producció”. De materialisme i materialitzacions culturals sembla que va la cosa.

A LA CANÍBAL

S’arriba a La Caníbal driblant per l’esquerra la bacanal turística de Sagrada Família. És un llogarret concentrat i reconcentrat, una mena de ferreteria de barri on trobar eines per al manteniment del pensament crític. Fins hi tot el cafetó del costat, on més d’un i una ens vam refugiar de l’aiguat estiuenc d’aquella tarda, ha adquirit un aire de saleta de lectura. Vagarejant entre llibres per consumir el retard provocat per la pluja, ens hi vam acabar reunint una dotzena de persones al voltant de Marcelo Expósito: primer en format projecció per veure el documental El siluetazo: la política de l’esdeveniment (2009-2011) i, després, en format assemblea per a l’intercanvi d’impressions. 

Els 25 minuts de documental, com molt bé va pronosticar Expósito en la seva introducció, se’m van fer curts tot i que s’hi recollia el procés d’una cadena de producció en sèrie de 30.000 siluetes humanes per assenyalar als desapareguts de la Dictadura argentina. De les intervencions posteriors, però, només vaig ser testimoni de la primera en referència al caràcter objecto-cèntric del dispositiu artístic. De la mateixa manera que la pluja rebotava amb força contra les uralites del pati interior de La Caníbal, la centralitat de l’objecte, les avantguardes russo-soviètiques, l’obra d’art aura i post-aura rebotaven contra la meva atrevida ignorància que, com a record més viu de Benjamín, guarda la imatge del seu memorial a Portbou. Al final de la davallada arran de mar està escrit: “És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom”.

Al carrer queia el diluvi universal. De camí al metro, vaig provar de recordar l’epitafi de Benjamín, mentre la imatge celestial d’un arc iris irradiat des de la silueta apuntalada de la Sagrada Família semblava voler absoldre’m dels meus pecats capitals d’orgull, supèrbia i peresa. “No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie”, això és el que resa a la làpida del petit cementiri empordanès on el destí va voler donar-li el darrer aixopluc.

PER LA CIUTAT INVISIBLE

Abans de trobar La Ciutat Invisible, el passeig pel carrer Riego em descobreix alguns locals històrics del moviment veïnal a Sants, com l’Associació El Triangle, i algun de nou i animós, com el bar cooperatiu Cop de mà. En una estratègica cantonada, a l’equador del carrer, els primers reclams cooperatius en favor de l’autogestió s’endevinen en plena via pública en forma de suport a Can Vies, per exemple, i de contrainformació sobre el desallotjament.

A dins, els llibres (reconec alguns dels títols objecte de les difusions de Polièdrica com Manual de mapeo colectivo o Inventari de Can Batlló) comparteixen espai amb samarretes Km 0 i un mostrador on s’apropa la gent amb una pregunta recurrent: “Què feu avui?”. És fàcil deduir, doncs, que per aquí acostumen a passar coses.

Avui passa que la llibreria ocupa literalment el carrer amb una de les seves Nits Poètiques a la fresca, mentre que al local annex ja fa uns 20 minuts que Marcelo Expósito ha començat la presentació del llibre sense mi i un parell més de presumptes assistents tan despistats com jo. Superada la temptació de quedar-me a la fresca escoltant poesia en un ambient de festa major, m’endinso per l’annex a la recerca del temps perdut.

Una vegada al lloc dels fets, dels meus anys de joventut a Sants em retornen algunes cares conegudes (entre elles la d’Iván Miró, membre de la cooperativa i facilitador de l’acte), a més de la d’Expósito que, si també em reconeix de la trobada a La Caníbal, es pensarà que tinc una mena d’obsessió malaltissa amb ell. El risc de mutu reconeixement, per cert, no és menyspreable perquè aquí l’audiència tampoc supera la dotzena de persones i els meus quaranta llargs tornen a destacar per sobre la mitjana d’edat: la trentena curta. 

No sé si per la benevolència climatològica del vespre o d’aquesta familiaritat esmentada, el cas és que aquesta vegada la vetllada em resulta més digerible. En un vídeo de no encara 10 minuts, Abordant la bandera, veiem a la gent de l’estat d’Oaxaca (Mèxic) brodant la bandera pàtria a l’espai públic mentre algú llegeix en veu alta els noms de les víctimes de la repressió governamental sobre la població, especialment les comunitats indígenes.

Al torn d’intervencions li costa agafar empenta, però un parell de noies decidides acaben trencant el gel amb reincidència i, només després del tercer o quart comentari, reapareix el discurs benjaminià sobre com articular la matriu tècnica de producció dels dispositius artístics per a la seva socialització, perquè creixin i es multipliquin… Però només es tracta d’una tímida reaparició, en paraules del mateix Expósito, com per citar a Benjamín ni que sigui una vegada. Llavors em ve al cap la idea, també benjaminiana que, si fa no fa, diu: “En la improvisació resideix la força. Tots els cops decisius s’hauran d’assestar com sense voler”.

FINAL DE RECORREGUT

Per tancar aquesta crònica més autogestionada que cooperativa, segueixo manllevant paraules, aquest cop les de Rubén Martínez al seu article Tu cultura es algo ordinario, publicat a Nativa el 13/07/14. “La cultura no es algo que ocurre, sino que nos ocurre” –escriu Martínez– i m’ha semblat entendre que d’això anava la cosa: actes de drets humans o, millor dit, d’humans drets, transmutats a discreció en siluetes o brodats amb (in)vocació de realitat.

“Decía Williams que la cultura es algo ordinario. Algo que ocurre y se produce cotidianamente de manera altamente compleja. Es el conjunto de descripciones disponibles –históricamente construidas y continuamente transformadas– con que la gente damos sentido y reflexionamos acerca de nuestras experiencias y prácticas comunes. La cultura también es algo que se produce en nuestros quehaceres cotidianos, como acumulación de signos y valores que pueden ser contradictorios, ampliamente compartidos o, en sociedades culturalmente vivas, en continua disputa. También, aunque no guste reconocerlo, la cultura está imbricada en todas las prácticas sociales, incluso las más consumistas. La cultura no es algo que ocurre, sino que nos ocurre. La cultura no es algo que simplemente producimos o consumimos sino algo que nos constituye y que, como parte de seres reflexivos, es un proceso cambiante y conflictivo”.

Accés a l’article:

nativa.cat/tu-cultura-es-algo-ordinario/

———————————–
INFORMACIÓ PRÀCTICA

———————————–

LA CANÍBAL

La Caníbal es defineix com una llibreria i una cooperativa de treball associat sense ànim de lucre que vol contribuir a la transformació radical –un horitzó anticapitalista, (trans)feminista i descolonitzat– (…)

Nàpols, 314. 08025 Barcelona.
Tel. 930 08 76 05.
lacanibal.net

LA CIUTAT INVISIBLE 

La Ciutat Invisible s’auto-defineix com a una cooperativa autogestionària (…) A la capçalera de la seva web s’hi pot llegir: “Cooperar és assecar en les seves fonts el capitalisme dominador”. Micaela Chalmeta

Riego 35-37. 08014 Barcelona.
Tel. 932 98 99 47.
laciutatinvisible.coop 

SYNUSIA 

Synusia es considera un espai de llibreria a l’Ateneu Candela de Terrassa. Etimològicament, aquesta és la seva definició: “acció concertada mitjançant la qual el coneixement és compartit lliurement”.
Montserrat, 136. 08221 Terrassa.
Tel. 937 33 94 21.
synusia.cc

————————————
LECTURES SUGGERIDES:

————————————

SOBRE LA CANÍBAL:

> Article de Mercè Ibarz, La canibal, nutrirse de palabras, publicat a El País (13/02/14) amb motiu de la inauguració de la llibreria.

> Entrevista con La Caníbal de Víctor Ginesta, publicada al Barcelonés.com (23/02/2014).

SOBRE LA CIUTAT INVISIBLE:

> Entrada sobre La Ciutat Invisible, publicada per COOP 57. 

SOBRE SYNUSIA:

> Article Synusia, molt més que una llibreria d’Ariadna Cortés, publicada a El diari del Vallés (14/07/14).  

> Entrevista a Alcira Padín, una de les cares visibles de Synusia, realitzada per Miquel Gordillo i Jordi F. Fernández, i publicada a Malarassa (02/06/14).

> No deixeu de visitarl’apartat de la web de l’Ateneu Candela dedicat a la llibreria. La informació facilitada sobre la xarxa de Synusia completa, a nivell estatal, aquesta modesta expedició local feta pel territori de les cooperatives llibreres.

També publicat al nostre Facebook

Les imatges i la informació utilitzada per redactar aquesta nota procedeixen de les webs i canals de comunicació dels projectes, espais i esdeveniments difosos.