Comissariat col·laboratiu
No es tracta d’una metodologia de treball estandarditzada, sinó més aviat d'una reivindicació cap a formes de gestió i de treball institucional més obertes, poroses, igualitàries i transdisciplinars. Les reflexions que apunten cap a aquesta perspectiva procedeixen d’àmbits com la crítica institucional, l’art col·laboratiu, les pedagogies crítiques, la museologia crítica i el treball cultural immaterial.
El comissariat col·laboratiu es pot definir com una hipòtesi de treball en mediació cultural que hauria estat projectada des de diferents àmbits teòrics i posicions de la producció cultural. Tanmateix, un aspecte bàsic per aterrar el terme és el fet que planteja una inversió pel que fa a la direccionalitat del procés de mediació. És a dir, si per comissariat entenem aquell espai de govern des d’on el museu i la institució cultural defineixen un seguit de continguts i els posen en valor per instituir-los i disseminar-los socialment, amb la denominació “comissariat col·laboratiu” es faria al·lusió, en canvi, a processos de comissariat basats en negociacions més horitzontals i descentralitzades en relació amb diferents àmbits socials.
Tot i que el terme “comissariat col·laboratiu” ha estat poc utilitzat fins el moment, podem resseguir certes genealogies del treball cultural que assenyalarien cap a aquesta forma de fer en relació a l’art contemporani i el treball en museus. És a finals de la dècada de 1960 quan es comença a prendre consciència que la voluntat rupturista i transformadora de l’art d’avantguarda no podria esdevenir-se si no es considerava, primer de tot, el diàleg amb els mitjans i les convencions amb les quals s’institueix la dimensió social de l’art. Aquesta consideració, en correspondència amb el pensament post-estructuralista i de la sociologia crítica, hauria donat lloc a un canvi d’actitud pel que fa a la relació dels artistes amb els museus, així com a una quantitat important de treballs artístics relacionats amb l’art minimal i conceptual que van qüestionar els processos institucionals dels museus. D’aquesta època també daten alguns plantejaments comissarials que han resultat igualment renovadors pel que fa a la relació amb artistes i públics (Seth Sigelaub, Pontus Hultén), així com experiències d’auto-organització i recerca d’alternatives per part d’artistes i productors culturals. D’entre aquestes últimes, és considera significativa l’exposició ‘The People’s Choice. Arroz con Mango’ realitzada l’any 1980 pel Group Material al seu espai autogestionat.
Al llarg de la dècada de 1990 es produeix un acostament més sistemàtic entre la crítica institucional i el comissariat, coincidint amb l’inici de formacions específiques en aquest àmbit professional, així com el sorgiment de publicacions i seminaris on es començaria a desenvolupar un cert pensament crític en relació al concepte. És el que Paul O’Neill ha anomenat el “gir discursiu” en el comissariat. Pel que fa a les xarxes de treball, a l’empara d’aquest concepte s’ha procedit a reivindicar una revisió dels processos de negociació entre comissaris i artistes, així com l’inici d’una certa experimentació en comissariat col·lectiu, el qual també ha tingut impacte en l’àmbit de les biennals internacionals (especialment a la Manifesta però, també, a la 11a edició de la Documenta o a la 50a edició de la Biennal de Venècia).
Aquesta tendència encavalca també amb l’inici d’una proliferació d’activitats educatives al voltant de propostes expositives que, més recentment, han estat qualificades de “gir educatiu” per part d’Irit Rogoff, i que han repercutit en una revisió dels processos de negociació amb el públic de les exposicions. Des de la dècada de 1990 també comença a implementar-se una revisió del concepte de mediació en museus de la mà de tendències crítiques en pedagogia i museologia. Per altra banda, la proliferació de la cultura digital i l’impacte d’Internet en el camp artístic també ha servit per qüestionar els sistemes de treball en xarxa i el mateix procés comissarial, en aquest cas en correspondència amb el pensament marxista associat al treball post-fordista que s’ha desenvolupat de la mà de Maurizio Lazzarato o Antonio Negri, entre d’altres.
Tot i que el concepte “comissariat col·laboratiu” no ha estat pràcticament utilitzat fins el moment i existeixen escasses referències bibliogràfiques que l’anomenin explícitament, entenem que línies de treball que hem apuntat confluirien, finalment, en donar lloc a uns processos de treball institucional on la mediació es desenvolupa en una multiplicitat de direccions i tendeix més a filtrar les diferències culturals i l’heterogeneïtat social que no pas a propiciar plantejaments artístics i culturals unívocs, així com implementar-los indistintament. En aquest sentit, amb el terme “comissariat col·laboratiu” s’apel·la tant a entorns de negociació complexos entre els mediadors i productors culturals vinculats al mateix sistema artístic, com a una voluntat de canvi pel que fa a la cultura de museus en relació a la negociació amb la societat.
/ PREGUNTA:
Els departaments educatius dels museus són adequats per dur a terme els processos crítics i transformadors de construcció de subjectivitat?
Aida Sánchez de Serdio explica que, situats en una línia de discurs crític, els comissaris que es dirigeixen a l’educació pensarien que els departaments educatius de museu són “inadequats per dur a terme els processos crítics i transformadors de construcció de subjectivitat” que justament es pretendrien amb el gir educatiu (Sanchez de Serdio, 2010, p. 183).
/ PREGUNTA:
Reforçar la vessant educativa del museu es pot veure com una devaluació de la figura del comissari d’art?
Reforçar la vessant educativa del museu seria vist, per tant, com una qüestió de màrqueting i com una pressió que es rep de cara a augmentar les audiències, que els comissaris veurien com una “confirmació de la seva prèvia devaluació: com un fet simptomàtic de la ignorància dels polítics respecte a la naturalesa de la producció artística” (Morsch, 2009, p. 13).
/ CITA:
O’Neill, 2010, p. 14. Dins de Capgirar el museu. Interseccions entre el comissariat i l’educació en la perspectiva de la crítica institucional. Fontdevila, 2013 p. 74. Article publicat a MNEMÒSINE. Revista catalana de museologia. Dossier 7. 2012-2013.
“Els comissaris sembla que ja no buscarien la producció magistral d’un pronunciament expert i autoritari, sinó que més aviat la coproducció de qüestionament, ambigüitat i recerca”.
/ CITA:
Birnbaum, 2007, p. 474-477. Dins de Capgirar el museu. Interseccions entre el comissariat i l’educació en la perspectiva de la crítica institucional. Fontdevila, 2013, p. 74. Article publicat a MNEMÒSINE. Revista catalana de museologia. Dossier 7. 2012-2013.
Segons Daniel Birnbaum, que l’educació es pugui veure com una oportunitat per on donar continuïtat a aquest procés seria degut al fet que, avui en dia, ni en el museu transformat en corporació empresarial ni en el circuit global d’exposicions blockbuster hi hauria lloc per el desenvolupament de certs plantejaments crítics, mentre que “l’esfera de l’educació és una de les poques zones on l’experimentació encara és possible”.
/ ALTRES FONTS DOCUMENTALS:
Capgirar el museu. Interseccions entre el comissariat i l’educació en la perspectiva de la crítica institucional és un Article d’Oriol Fontdevila publicat al núm. 7 de Mnemòsine, la revista de museologia publicada per l’Associació de Museòlegs de Catalunya, corresponent als anys 2012/2013.
Aquest setè número presenta un dossier central dedicat als museus d’art, al seu estat actual i les perspectives de futur al qual pertany l’article.
oriolfontdevila.net/Capgirar-el-museu.pdf
