La Investigación-Acción participativa (IAP) hace referencia a formas de investigación e intervención social que, a diferencia de la actual concepción de las políticas y los servicios sociales, parten de la capacidad de las personas para determinar un problema y llevar a cabo acciones que intenten solventarlo.
Desde esta metodología participativa, ante una problemática dada, un grupo de personas pasa de ser objeto pasivo de la investigación a sujeto activo y se plantean cómo solucionar dicha problemática mediante un proceso colectivo. Para ello se genera un grupo motor con expertos locales y se desarrollan ciclos de acción-reflexión coordinados con grupos de investigadores y otros colaboradores.
El terme innovació social es refereix a un procés col·lectiu de creació, implementació i difusió de noves pràctiques socials en àrees de la societat molt diferents entre sí, amb l’objectiu de donar resposta a problemàtiques o reptes actuals.
En principi, la innovació social es genera amb una intenció de canvi estructural, amb la prestació d'un servei o la generació d'un bé comú, mitjançant un sistema de xarxa que té capacitat de ser replicable o multiplicat en altres situacions, i on la cooperació social i la potència dels col·lectius produeixen altres formes de govern, i relacions entre ciutadan@s, en ser multidireccional, descentralitzada i glocal (en una relació complexa entre el local i global).
Las comunidades de práctica son grupos sociales organizados generados para desarrollar conocimientos dentro de un ámbito especializado, que comparten una reflexión de su experiencia práctica para fortalecer sus interacciones y prácticas.
El conocimiento es transparente y distribuido por los miembros de la comunidad de manera que, al compartir más experiencias y saberes, se multiplican sus conocimientos.
Las comunidades de aprendizaje están planteadas desde los centros educativos con la voluntad de romper la dualidad entre escuela y sociedad, por cuanto generan procesos dialógicos donde toda la comunidad educativa y el tejido socio-cultural del barrio se implican en la construcción y proyecto educativo del centro.
Cada persona aporta sus saberes y capacidades, como expertos locales, de manera que se genera una intercambio de saberes, culturas y habilidades que favorece la transformación social.
La noció d’art comunitari (traducció directa del terme anglès "community arts") s’ha consolidat darrerament en el nostre context com a forma de designar el treball artístic, sovint vinculat a un territori, i desenvolupat entre artistes i col·lectius d’agents no professionals que, en alguns casos, porten a terme aquests treballs sense la intervenció de cap artista professional.
En situar la comunitat com a subjecte i agent principal de l’acció, el concepte d'art comunitari subratlla la dimensió social d'aquesta pràctica però, també, fa que aflorin les tensions pròpies de la noció de comunitat i tots els interrogants sobre la relació entre l’esfera artística professional i l'art comunitari.
El comissariat és l’espai on s’organitzen les relacions entre els diferents actors participants en la realització d’una exposició o projecte artístic amb una difusió pública.
És una pràctica de mediació cultural en gestió d’exposicions i que ha adquirit certes especificitats en el camp de les arts visuals.
La crítica institucional és una tendència de la pràctica artística i cultural contemporànies que focalitza l'interès en l’anàlisi dels mateixos espais on té lloc la producció, gestió i difusió de la cultura.
Influenciada per les perspectives d'anàlisi de la sociologia crítica i el postestructuralisme, la crítica institucional rebutja el formalisme dels conceptes totalitzadors i essencialistes en favor de la relativitat dels esdeveniments i els seus contextos.
DEAC són les sigles emprades per designar els Departaments d’Educació i Acció Cultural dels museus a l’Estat espanyol. Aquests departaments són els encarregats de planificar, dissenyar i dur a la pràctica les activitats educatives adreçades al públic general del museu. En aquest sentit, realitzen una tasca mediadora fonamental entre el museu i els seus públics.
La seva introducció va suposar, per part dels museus, una nova aproximació al concepte de públic, que no només va deixar d'associar-se a un exclusiu i reduït nucli d'experts, sinó que va començar a ser considerat des de la seva diversitat, ja no com a públic en singular, sinó com a una pluralitat de públics.
La desnaturalització és una pràctica d’anàlisi i distanciament crític de les representacions, discursos i construccions socials assumides com a normals, estables, vertaders i universals.
Autors com Foucault o Butler assenyalen que existeixen dispositius (visuals, corporals), institucions (la medicina, el discurs jurídic o la família), tecnologies (publicitat i cultura visual), pràctiques (com vestir-se o depilar-se) i normes performatives que produeixen la nostra identitat i forma de pensar-nos des de la normalitat. La desnaturalització, per tant, esdevé un mecanisme de visibilitat per a col·lectius que desafien aquestes imposicions socioculturals, així com les relacions de poder ideològiques i polítiques que es transmeten mitjançant el llenguatge i altres formes de representació.
L'Educació en museus fa referència a les formes d’educació que es desenvolupen de manera específica des dels museus i que són diferents de les que es despleguen en institucions com l’escola. L’objectiu de l’educació en museus consisteix a fomentar formes de relació significatives entre els públics del museus i els seus fons o els debats que s’hi susciten.
L'especificitat de l'educació en museus té a veure amb l'element diferencial que suposa desplegar una tasca educativa des d'una institució que no té un origen històric específicament educatiu i que, actualment, té una funció, una organització i una missió força diferents de les d'institucions educatives com ara l'escola o la universitat.
Neologisme derivat de la paraula anglesa "gentry" (en català, aburgesament), utilitzat per definir el procés de transformació urbanística que provoca, sota pressió, la substitució parcial o total tant dels usos urbans com de la població establerts en barris sovint deteriorats o degradats.
L'autoconsciència o grup de conscienciació (de l'anglès "conciousness raising") defineix una forma d'activisme militant i polític iniciat pel moviment feminista dels anys 1960. La seva gran aportació és fer visible la discriminació sexual i de gènere com una desigualtat social que respon a la mateixa lògica que l'opressió de classe i, per tant, pot ser descrita a partir d'un procés d'alienació social i des de conceptes marxistes com la ideologia i l'estructura social.
Per mitjà de la paraula i la reconstrucció d'episodis vitals compartits, l'autoconsciència evidencia com qüestions considerades personals (com l'avortament o la violació) són, en realitat, socials. En origen pretenia ser una eina d'apoderament de les dones, però la seva influència s'ha fet extensiva a d'altres contextos.
La museologia és la ciència que estudia la història, els discursos, la influència social dels museus i les seves maneres de gestar-se com a mecanismes educatius i de construcció d'identitat. La museologia crítica és una branca que neix de la influència de l'antropologia, els estudis culturals, la crítica a les polítiques de representació, i part dels estudis feministes i post-colonials.
El seu objectiu és qüestionar la noció de museu (exposició o centre d'art) i les seves polítiques de patrimoni i col·leccions. Així, entèn el museu com el resultat de diverses històries, condicions sociopolítiques i econòmiques, en comptes de com un espai institucional autònom, ja que respon a l'encreuament de diversos interessos i polítiques governamentals, igual que una escola o un hospital.
La Creació Col·lectiva (CC) és una metodologia que neix a Colòmbia a finals de 1960 de la mà del dramaturg Enrique Buenaventura al Teatro Escuela de Cali (TEC). L'objectiu: perfilar noves formes de construcció del discurs i del llenguatge teatral amb més participació per part de tots els membres de l'equip teatral i una visió col·lectiva de la seva pràctica.
Aquesta metodologia esdevindrà una tendència d'implementació internacional, que basa la seva pràctica en textos del teatre universal i tracta de deconstruir-los per tal de crear una dramatúrgia pròpia, que permeti una anàlisi local amb l'aportació de les particularitats de cada context social, polític i cultural concret, tot passant per l'anul·lació d'estructures de poder dins de l'estructura mateixa del grup de teatre.
El terme "Performance Art" es consolida als Estats Units durant els anys 1960 per descriure una sèrie de pràctiques artístiques que no encaixen amb els formats canònics del teatre, la dansa i altres arts. Les principals característiques d'aquestes pràctiques són el seu caràcter efímer, autobiogràfic i presencial representat davant d'una audiència.
A partir dels anys 1970, la performance ha anat molt lligada a les lluites polítiques identitàries i la reivindicació pels drets civils, els moviments anti-racistes, les lluites feministes o de gays i lesbianes. Aquest caràcter no només artístic, sinó també polític, ha situat aquesta pràctica en un espai intermedi entre art i vida, política i ficció, entre acte únic i caràcter repetitiu.
Els processos participatius generen espais de col·laboració amb diferents graus d'intensitat pel que fa a la implicació i oportunitat de decisió dels agents implicats. Els nivells de participació en la presa de decisions d'un procés participatiu/comunitari poden anar de la mera informació o consulta fins a la delegació o control per part dels usuaris, tal com l'urbanista Sherry Arnstein va definir l'any 1969 al seu article "A Ladder of Citizen Participation".
Els projectes d'urbanisme des del disseny participatiu són un bon punt d'observació de la implicació permesa al ciutadà en les polítiques espacials públiques. Valorar aquests projectes segons el grau de participació dels veïns i experts locals pot ajudar a superar les barreres que sovint fan del disseny urbanístic un projecte excloent.
El planejament o urbanisme comunitari es defineix com a una manifestació de mútua col·laboració entre els diferents agents implicats en l’espai on es fa la intervenció. Planteja formes cocreatives de projectar les relacions entre el ciutadà i el seu entorn, buscant instruments i mètodes participatius per integrar a l'usuari en les decisions projectuals, ja es tracti d'un planejament, disseny urbà o projecte d’edificació.
És, sens dubte, una oportunitat que s’ofereix als i les arquitectes per treballar amb els i les experts/es locals i el coneixement del lloc, garantint l'equilibri de relacions/tensions entre els i les usuaris/es i les característiques de l'espai a projectar.
La consolidació del pensament i les pràctiques de performativitat a partir de 1960 ha contribuït a definir la condició de subjecte en el marc de la contemporaneïtat. Des de la performativitat, la identitat ja no és vista com a una articulació natural del subjecte, sinó com la seva articulació a partir de la reproducció de maneres de fer i de parlar que formen part de les pràctiques culturals contextualitzades en un espai i un temps històric determinats.
Aquestes maneres d'actuar i expressar-se operen en qualitat de ficcions culturals que es presenten, reiteradament, com si fossin vertaderes i naturals: cada cop que es repeteixen, en cada nova ocasió i context, la seva condició de “naturalitat” es veu reforçada.
El Teatre comunitari (TC) és una tendència teatral de treball amb la comunitat nascuda a l'Argentina com una eina de resistència contra la dictadura de les successives juntes militars (1973-1983). La idea parteix de plantejaments igualitaris i democràtics pels quals l'art és un dret de tots, com pugui ser-ho la salut.
Superant la concepció de producte estètic i elitista, la pràctica teatral permet l'evolució del pensament i el pensament l'evolució de la pràctica, tot donant lloc a la creativitat i la reflexió en sectors populars, desafavorits o violentats pel sistema social. Entès així, el teatre és un agent dinamitzador i transformador, que permet recuperar la cultura del treball que es fa des de i per a la comunitat, així com els mitjans de producció teatral.
El producte altaveu es defineix com aquell conjunt d'accions d'informació, difusió i comunicació amb les quals s'aconsegueix donar ressò públic als processos artístics col·laboratius i als resultats obtinguts.
El Teatre-invisible és una de les branques del Teatre de l'Oprimit, creada per intervenir, a través del teatre, en la quotidianitat de la gent, fent visibles conflictes socials silenciats per generar un canvi d'opinió o d'actitud en el públic que hi participa.
L'obra sempre es representa fora dels escenaris del teatre convencional, en espais d'ús comú com ara el carrer, el metro, una discoteca o un centre comercial. Això contribueix al fet que ni l'obra de teatre ni els actors siguin reconeguts com a tals pel públic, un tret distintiu que l'allunya de la performance o del teatre de carrer. Aquí el públic es veu involucrat dins de la trama sense saber que està formant part d'una acció dramàtica, en la qual haurà de prendre posició davant d'una situació de conflicte.
El Teatre-fòrum és la branca més coneguda del Teatre de l'Oprimit (TO) i consisteix a representar el procés obtingut d'una reflexió crítica sobre les condicions socials d'una opressió, mitjançant una peça de teatre on es demana al públic de participar-hi. Inclou la preparació i representació de l'obra i el debat posterior amb els espectadors.
L'obra ha de ser el resultat d'un procés d'anàlisi sobre una opressió, realitzat per les mateixes persones que la pateixen, però tenen la voluntat de canviar-la, treballant les relacions de poder entre grups socials. Al debat posterior, els espectadors proposen formes alternatives d'afrontar el problema, potenciant la seva capacitat creativa i esdevenint, també, actors del canvi social.
Teatre-periòdic és una branca metodològica del Teatre de l'Oprimit l'objectiu de la qual és aconseguir que el públic assistent a la representació reinterpreti les notícies dels mitjans de comunicació, se les qüestioni i les traslladi a la realitat que viu per transformar-la. Tracta, així, de donar un pes real a tot allò que diuen els mitjans i desvetllar els interessos què hi ha darrera.
El Teatre-periòdic posa de manifest l'opinió de la ciutadania davant de l'opinió institucional, que és la instaurada per l'Estat juntament amb els poders fàctics, que influencien sobre l'esdeveniment amb la intenció d'obtenir-ne un rèdit polític.
El Teatre-legislatiu és una branca del Teatre de l'Oprimit l’objectiu del qual és intervenir en l'activitat política, treballant en la defensa i protecció dels drets humans de forma activa per tal de canalitzar propostes legals concretes. És una eina de democratització social ja que afavoreix la intervenció activa de la societat en el procés legislatiu.
El Teatre-legislatiu s'acostuma a treballar en combinació amb una altra tècnica del Teatre de l'Oprimit, el Teatre-fòrum, però anant un pas més endavant i encoratjant el sorgiment de propostes ciutadanes com les iniciatives populars legislatives. Per això també es compta amb la participació d'advocats, ajudant a canalitzar les propostes de llei amb el rigor que es requereix perquè puguin ser exposades a les càmeres legislatives.
